VÍCTOR ALEXANDRE
Escriptor
"La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol"
Les imatges que hem vist aquests dies protagonitzades per personal de la sanitat, intentant agredir gerents públics, colpejant portes, caminant per damunt de les taules de les sales de reunions i trepitjant els papers de les negociacions entre Govern i sindicats a la seu de l’Institut Català de la Salut són patètiques. Ja sabem que no tothom és igual i que els incívics són una minoria, però és obvi que per culpa seva queda tacada la imatge global del col·lectiu. Són aquest col·lectiu i els sindicats, per tant, els primers que haurien de reprovar d’immediat aquesta mena de comportaments en lloc de justificar-los, com feia UGT adduint que “la gent està molt crispada”. Què hauria de fer, aleshores, la societat catalana amb les seus del Partit Popular i Ciudadanos després dels atacs catalanofòbics d’aquestes formacions contra la nostra llengua? No és precisament això, crispar-nos i violentar-nos, el que cerquen amb la intenció de desacreditar-nos?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Víctor Alexandre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Víctor Alexandre. Mostrar tots els missatges
dimecres, 5 d’octubre del 2011
dimarts, 26 d’abril del 2011
Conferència Nacional per l'Estat propi
VÍCTOR ALEXANDRE-.
Escriptor
"No és estrany que davant les demandes d’autoestima, certs polítics se sentin obligats a recórrer a desqualificacions infantívoles"
Vivim moments que alguns catalans defineixen com a irritants, decebedors o confusos. La crisi econòmica, l’augment de l’atur, la incertesa laboral, les retallades pressupostàries, l’espoliació fiscal, els atacs constants als nostres drets nacionals i a la nostra llengua... han generat un neguit immens en molta gent. Neguit i frustració. De tota manera, no són aquestes les úniques raons de l’actual estat anímic. Tot això resulta molt frustrant, és cert. Però el país se sentiria molt millor si pogués confiar en la seva classe política. Vull dir que l’exasperació que senten molts catalans neix precisament de la comprovació que el full de ruta de la majoria de partits, lluny de ser nacional, només és electoral. I així no sols és impossible avançar, sinó que la sensació que hom té és que ens movem en cercle, talment com si fóssim a l’avió del Tibidabo, fent voltes i més voltes sense anar enlloc. No és estrany que alguns n’acabin marejats i que d’altres n’estiguin ben tips.
Escriptor
"No és estrany que davant les demandes d’autoestima, certs polítics se sentin obligats a recórrer a desqualificacions infantívoles"
Vivim moments que alguns catalans defineixen com a irritants, decebedors o confusos. La crisi econòmica, l’augment de l’atur, la incertesa laboral, les retallades pressupostàries, l’espoliació fiscal, els atacs constants als nostres drets nacionals i a la nostra llengua... han generat un neguit immens en molta gent. Neguit i frustració. De tota manera, no són aquestes les úniques raons de l’actual estat anímic. Tot això resulta molt frustrant, és cert. Però el país se sentiria molt millor si pogués confiar en la seva classe política. Vull dir que l’exasperació que senten molts catalans neix precisament de la comprovació que el full de ruta de la majoria de partits, lluny de ser nacional, només és electoral. I així no sols és impossible avançar, sinó que la sensació que hom té és que ens movem en cercle, talment com si fóssim a l’avió del Tibidabo, fent voltes i més voltes sense anar enlloc. No és estrany que alguns n’acabin marejats i que d’altres n’estiguin ben tips.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)