MIQUEL SELLARÈS i PERELLÓ
President de l’Opinió Catalana
El proper dia 10 de març pot ésser una fita històrica per al nostre país. La constitució de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha d'ésser el començament d'un canvi de xip de la societat catalana. Ha d'ésser també la fi del catalanisme, de l'autonomisme, del federalisme, del confederalisme. S'ha intentat tot, han estat més de 40 anys picant pedra i estimbant-nos, una i una altra vegada, contra la paret d'Espanya. Ara, no podem dubtar si toca o no toca. Els catalans no podem tornar a caure en el parany de sempre: intentar fer país, fer política, fer institucions i al capdavall acabar en el coitus interruptus, la decepció o organitzant un gran orgasme polític amb manifestacions, actes i molta reivindicació i que, en acabat, tots tornem a casa, sense més, a esperar una altra ocasió.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Construcció d'Estat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Construcció d'Estat. Mostrar tots els missatges
dijous, 16 de febrer del 2012
divendres, 3 de febrer del 2012
Ull de peix: ANC
ISABEL-CLARA SIMÓ I MONLLOR.
Escriptora
Estic atònita de la capacitat del poble català per estructurar-se, a una velocitat i amb un rigor que, als de la nostra generació, ens semblava una utopia. Divendres passat vaig assistir a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana de l'Alt Empordà, comarca amb la qual em sento estretament vinculada. Va ser literalment perfecte. I la participació, enorme i entusiasta.
Què és l'Assemblea Nacional Catalana? Doncs un moviment ciutadà, fill de les consultes per la independència, obert, democràtic i transversal, que té com a objectiu empènyer els gran partits catalans perquè al Parlament hi hagi la majoria suficient per convocar un referèndum i, com a resultat d'aquest, proclamar la independència. Si no és la gent qui empeny, els gran partits no ho faran, i els partits petits, que tant hi treballen, no poden ells sols aconseguir aquesta majoria. Doncs bé, cada comarca, cada poble, i amb un creixement exponencial, està constituint el seu propi Consell Nacional. Els adherits i simpatitzants són una multitud.
Escriptora
Estic atònita de la capacitat del poble català per estructurar-se, a una velocitat i amb un rigor que, als de la nostra generació, ens semblava una utopia. Divendres passat vaig assistir a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana de l'Alt Empordà, comarca amb la qual em sento estretament vinculada. Va ser literalment perfecte. I la participació, enorme i entusiasta.
Què és l'Assemblea Nacional Catalana? Doncs un moviment ciutadà, fill de les consultes per la independència, obert, democràtic i transversal, que té com a objectiu empènyer els gran partits catalans perquè al Parlament hi hagi la majoria suficient per convocar un referèndum i, com a resultat d'aquest, proclamar la independència. Si no és la gent qui empeny, els gran partits no ho faran, i els partits petits, que tant hi treballen, no poden ells sols aconseguir aquesta majoria. Doncs bé, cada comarca, cada poble, i amb un creixement exponencial, està constituint el seu propi Consell Nacional. Els adherits i simpatitzants són una multitud.
Com una taca d'oli
L'Assemblea Nacional Catalana, que naixerà al març, estén les arrels al territori amb la creació d'entitats locals
Fixa el 2014 com l'any de la independència i abans preveu manifestacions i consultes als municipis
La consulta d'Arenys de Munt va fer brotar un sentiment sobiranista que estava latent, però que no acabava d'explotar. Joan Puigcercós sempre ho compara amb un volcà. Aquest volcà va estendre la seva lava per bona part de Catalunya fins que el 10 d'abril de l'any passat va arribar a Barcelona. Aquest va ser el punt final del procés. O, més ben dit, el punt i seguit, perquè un grup de persones van agafar-ne el relleu per intentar anar més enllà. Des del 2010 estaven treballant en silenci i es van presentar en societat poc després del 10-A. Prenent com a referència l'Assemblea Nacional de Catalunya, del 1971, volien crear una plataforma per tal de fer el pas de l'autonomisme a la independència. Un moviment ciutadà que empenyi els polítics.
Fixa el 2014 com l'any de la independència i abans preveu manifestacions i consultes als municipis
La consulta d'Arenys de Munt va fer brotar un sentiment sobiranista que estava latent, però que no acabava d'explotar. Joan Puigcercós sempre ho compara amb un volcà. Aquest volcà va estendre la seva lava per bona part de Catalunya fins que el 10 d'abril de l'any passat va arribar a Barcelona. Aquest va ser el punt final del procés. O, més ben dit, el punt i seguit, perquè un grup de persones van agafar-ne el relleu per intentar anar més enllà. Des del 2010 estaven treballant en silenci i es van presentar en societat poc després del 10-A. Prenent com a referència l'Assemblea Nacional de Catalunya, del 1971, volien crear una plataforma per tal de fer el pas de l'autonomisme a la independència. Un moviment ciutadà que empenyi els polítics.
dimarts, 27 de desembre del 2011
dimecres, 21 de desembre del 2011
dijous, 15 de desembre del 2011
dimarts, 22 de novembre del 2011
Independentisme: paciència i coratge
QUIM TORRA i PLA.
Advocat i editor
No hi camí per a la independència, la independència és el camí
Fa gairebé un any i mig, l’enyorat Miquel Pairolí escrivia un “Escaire” al Punt . Hi parlava de les recomanacions que l’expresident nord-americà, Jimmy Carter, va fer al poble català al recollir el premi Internacional Catalunya –pocs dies després de la sentència del TC sobre l’Estatut- . Carter va aconsellar paciència i mirar cap al futur amb coratge, la qual cosa va servir-li a Pairolí per afirmar: “Qui té paciència, aguanta, resisteix, confia arribar a l'objectiu i no li importa el temps. És fonamental prescindir del temps. Alguns objectius reclamen invertir-hi generacions senceres” , per acabar concloent: “Se'ns acabarà, la paciència, als catalans en el tracte amb Espanya? És una possibilitat, però encara seria més perillós que se'ns acabés el coratge i que, bé sigui per una mancança o per l'altra, acabem abaixant els braços”.
Advocat i editor
No hi camí per a la independència, la independència és el camí
Fa gairebé un any i mig, l’enyorat Miquel Pairolí escrivia un “Escaire” al Punt . Hi parlava de les recomanacions que l’expresident nord-americà, Jimmy Carter, va fer al poble català al recollir el premi Internacional Catalunya –pocs dies després de la sentència del TC sobre l’Estatut- . Carter va aconsellar paciència i mirar cap al futur amb coratge, la qual cosa va servir-li a Pairolí per afirmar: “Qui té paciència, aguanta, resisteix, confia arribar a l'objectiu i no li importa el temps. És fonamental prescindir del temps. Alguns objectius reclamen invertir-hi generacions senceres” , per acabar concloent: “Se'ns acabarà, la paciència, als catalans en el tracte amb Espanya? És una possibilitat, però encara seria més perillós que se'ns acabés el coratge i que, bé sigui per una mancança o per l'altra, acabem abaixant els braços”.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
7 de novembre de 1971
MIQUEL SELLARÈS i PERELLÓ
President de l’Opinió Catalana
Vénen temps difícils i caldrà molta fermesa, decisió, complicitat i una classe política que se la jugui.
El 7 de novembre de 1971, ara fa 40 anys, es varen trobar a l'església de Sant Agustí totes les forces antifranquistes, amb la voluntat d'acabar amb la dictadura i obrir un camí de transició amb un programa de mínims, que va cristal·litzar en la consigna “Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”. Aquest és el començament d'un seriós i ben documentat article de Toni Batista a la revista Sàpiens d'aquest mes. Batista és també l'autor del llibre La gran conspiració. Crònica de l'Assemblea de Catalunya, editat l'any 1991 per l'editorial Empúries i amb pròleg del mestre de patriotes Josep Benet. El llibre és considerat la Bíblia dels lluitadors antifranquistes, pel seu rigor.
President de l’Opinió Catalana
Vénen temps difícils i caldrà molta fermesa, decisió, complicitat i una classe política que se la jugui.
El 7 de novembre de 1971, ara fa 40 anys, es varen trobar a l'església de Sant Agustí totes les forces antifranquistes, amb la voluntat d'acabar amb la dictadura i obrir un camí de transició amb un programa de mínims, que va cristal·litzar en la consigna “Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”. Aquest és el començament d'un seriós i ben documentat article de Toni Batista a la revista Sàpiens d'aquest mes. Batista és també l'autor del llibre La gran conspiració. Crònica de l'Assemblea de Catalunya, editat l'any 1991 per l'editorial Empúries i amb pròleg del mestre de patriotes Josep Benet. El llibre és considerat la Bíblia dels lluitadors antifranquistes, pel seu rigor.
dilluns, 26 de setembre del 2011
Article: Osona per la Independència
ANTONI PLADEVALL i ARUMÍ
Escriptor
Hi ha dates que s’incrusten a la memòria col•lectiva amb un alt valor històric i simbòlic: 11 de setembre de 1714, per exemple, o 14 d’abril de 1931, o 15 d’octubre de 1940, o 23 d’octubre de 1977. En la història sociopolítica més recent de Catalunya s’han succeït uns episodis de reivindicació nacionalista d’intensitat desigual, però difícilment oblidables: 13 de setembre de 2009 (primer referèndum per la independència a Arenys de Munt), 13 de desembre de 2009 (primera onada de consultes sobiranistes a 167 pobles i ciutats de Catalunya), 10 de juliol de 2010 (multitudinària manifestació a Barcelona clamant a favor de la independència), 10 d’abril de 2011 (consulta de Barcelona, la darrera de totes) i 30 d’abril de 2011 (Conferència Nacional per l’Estat propi, embrió de la futura constitució –probablement la primavera de 2012– de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), “una organització popular, unitària, plural i democràtica creada amb la intenció d’assolir de forma pacífica la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social, dins el marc de la Unió Europea”).
Escriptor
Hi ha dates que s’incrusten a la memòria col•lectiva amb un alt valor històric i simbòlic: 11 de setembre de 1714, per exemple, o 14 d’abril de 1931, o 15 d’octubre de 1940, o 23 d’octubre de 1977. En la història sociopolítica més recent de Catalunya s’han succeït uns episodis de reivindicació nacionalista d’intensitat desigual, però difícilment oblidables: 13 de setembre de 2009 (primer referèndum per la independència a Arenys de Munt), 13 de desembre de 2009 (primera onada de consultes sobiranistes a 167 pobles i ciutats de Catalunya), 10 de juliol de 2010 (multitudinària manifestació a Barcelona clamant a favor de la independència), 10 d’abril de 2011 (consulta de Barcelona, la darrera de totes) i 30 d’abril de 2011 (Conferència Nacional per l’Estat propi, embrió de la futura constitució –probablement la primavera de 2012– de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), “una organització popular, unitària, plural i democràtica creada amb la intenció d’assolir de forma pacífica la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social, dins el marc de la Unió Europea”).
divendres, 29 de juliol del 2011
Institucions, Òmnium i Assemblea
MIQUEL SELLARÈS i PERELLÓ
President de l’Opinió Catalana
"L'Assemblea Nacional Catalana ha de néixer sense conflictes, sense manipulacions. No ha de convertir-se en una sigla més de la sopa de sigles de l'independentisme català"
Hom es pregunta, moltes vegades, si tots aquells que volen assolir la independència de la nostra nació són conscients del que això significa i com es fa per aconseguir-ho i, per tant, construir i esdevenir estat. Per aquesta raó, intentaré en aquest article i en els propers d'aquesta secció reflexionar i establir estratègies al voltant d'aquest objectiu. La primera cosa que necessita una nació que vol alliberar-se i construir el seu propi estat és saber que, molts cops, el principal enemic no és exterior sinó que és interior. Per avançar cap a l'objectiu de l'estat propi és necessari que s'articuli un eix bàsic: que tots i cadascun dels actors que pretenen aquesta causa treballin amb coincidència i complicitat.
President de l’Opinió Catalana
"L'Assemblea Nacional Catalana ha de néixer sense conflictes, sense manipulacions. No ha de convertir-se en una sigla més de la sopa de sigles de l'independentisme català"
Hom es pregunta, moltes vegades, si tots aquells que volen assolir la independència de la nostra nació són conscients del que això significa i com es fa per aconseguir-ho i, per tant, construir i esdevenir estat. Per aquesta raó, intentaré en aquest article i en els propers d'aquesta secció reflexionar i establir estratègies al voltant d'aquest objectiu. La primera cosa que necessita una nació que vol alliberar-se i construir el seu propi estat és saber que, molts cops, el principal enemic no és exterior sinó que és interior. Per avançar cap a l'objectiu de l'estat propi és necessari que s'articuli un eix bàsic: que tots i cadascun dels actors que pretenen aquesta causa treballin amb coincidència i complicitat.
dimecres, 20 de juliol del 2011
L’Opinió Catalana - Editorial
MIQUEL SELLARÈS i PERELLÓ
President de l’Opinió Catalana
La nostra associació, es vulgui o no, cavalca sobre les diferents situacions i conjuntures del país. I amb la nova situació política del país, l’Opinió Catalana necessita trobar de nou el seu lloc, que no és altre que crear complicitats i coincidències generacionals i intergeneracionals, i ja des del món del sobiranisme i l’independentisme, com hem acordat en les recents assemblees de la nostra associació, establir la transversalitat ara del sobiranisme, perquè és evident que la plena sobirania nacional del nostre país no vindrà d’una sola força política, sinó del conjunt de tots els sobiranistes que militen a pràcticament totes les forces polítiques catalanes.
President de l’Opinió Catalana
La nostra associació, es vulgui o no, cavalca sobre les diferents situacions i conjuntures del país. I amb la nova situació política del país, l’Opinió Catalana necessita trobar de nou el seu lloc, que no és altre que crear complicitats i coincidències generacionals i intergeneracionals, i ja des del món del sobiranisme i l’independentisme, com hem acordat en les recents assemblees de la nostra associació, establir la transversalitat ara del sobiranisme, perquè és evident que la plena sobirania nacional del nostre país no vindrà d’una sola força política, sinó del conjunt de tots els sobiranistes que militen a pràcticament totes les forces polítiques catalanes.
dimecres, 29 de juny del 2011
La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys
VICENT PARTAL i MONTESINOS.
Director de Vilaweb
Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d'aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.
Director de Vilaweb
Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d'aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.
dimarts, 28 de juny del 2011
dijous, 23 de juny del 2011
Un exdirigent de l'FMI diu que Catalunya podria ser un dels països més rics
Kenneth Rogoff afirma que si el Principat fos independent figuraria en els primers llocs del rànquing mundial.
Cita l'economia catalana com un puntal.
Espanya té regions com Catalunya que, aïllada, seria un dels països més rics del món
L'execonomista en cap del Fons Monetari Internacional i actual professor de la Universitat de Harvard, Kenneth Rogoff, considera que Catalunya seria un dels països més rics del món si fos independent. Rogoff ha fet les declaracions en una entrevista a la revista Capital, quan el periodista li pregunta per si el govern de Zapatero ha fet el suficient per combatre la crisi.
“Es necessiten mesures importants, particularment en el mercat laboral. Espanya, no obstant això, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel·lents, té regions com Catalunya que, aïllada, seria un dels països més rics del món...”, assenyala l'economista entre els factors positius.
Cita l'economia catalana com un puntal.
Espanya té regions com Catalunya que, aïllada, seria un dels països més rics del món
L'execonomista en cap del Fons Monetari Internacional i actual professor de la Universitat de Harvard, Kenneth Rogoff, considera que Catalunya seria un dels països més rics del món si fos independent. Rogoff ha fet les declaracions en una entrevista a la revista Capital, quan el periodista li pregunta per si el govern de Zapatero ha fet el suficient per combatre la crisi.
“Es necessiten mesures importants, particularment en el mercat laboral. Espanya, no obstant això, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel·lents, té regions com Catalunya que, aïllada, seria un dels països més rics del món...”, assenyala l'economista entre els factors positius.
divendres, 10 de juny del 2011
El millor moment de l'independentisme
L'independentisme no pot abjurar de Convergència, senzillament perquè Convergència és part de l'independentisme
QUIM TORRA i PLA.
Advocat i editor
En determinats cercles independentistes sura en l'ambient un estat de desassossec, de pansiment i malastrugança. Jo tinc una tendència exacerbada cap al pessimisme, no em costa gens veure les coses negríssimes, però, curiosament, aquest cop estic més content que en Betram Wooster un radiant dia de primavera a casa de la tia Àgata abans que en Jeeves li porti l'esmorzar.
QUIM TORRA i PLA.
Advocat i editor
En determinats cercles independentistes sura en l'ambient un estat de desassossec, de pansiment i malastrugança. Jo tinc una tendència exacerbada cap al pessimisme, no em costa gens veure les coses negríssimes, però, curiosament, aquest cop estic més content que en Betram Wooster un radiant dia de primavera a casa de la tia Àgata abans que en Jeeves li porti l'esmorzar.
dijous, 19 de maig del 2011
Democràcia al segle XXI
PERE PUGÉS I DORCA
Arquitecte i gerent de Projectae
A Europa, ben entrat el segle XXI i immersos en una crisi que està posant en evidència tot un sistema, ja no ens hauríem de conformar amb creure que la nostra democràcia és la garantia suficient per superar-ho tot. Perquè el que està en perill és la mateixa democràcia, la llibertat i els drets dels ciutadans.
Els Estats més febles d'aquesta vella Europa, més febles econòmicament i moltes vegades també democràticament, són els que estan mostrant les febleses del sistema, els draps bruts i les vergonyes. I els catalans tenim la mala fortuna de pertànyer a un dels més febles d'aquests Estats. Les misèries del sistema es posen de manifest quan s'arriba a taxes d'atur del 20% i les perspectives futures no són gens positives. Les vergonyes del sistema es mostren quan els governs han de córrer a salvar bancs sense cap tipus de contraprestació i amb la perspectiva que tocarà seguir per aquest camí. Les mesures que toca prendre venen dictades des de l'Europa sòlida i són mesures fonamentalment financeres i d'ajustos que recauen sobre els segments més dèbils i tocats de la nostra societat. I aquí no passa res!
Arquitecte i gerent de Projectae
A Europa, ben entrat el segle XXI i immersos en una crisi que està posant en evidència tot un sistema, ja no ens hauríem de conformar amb creure que la nostra democràcia és la garantia suficient per superar-ho tot. Perquè el que està en perill és la mateixa democràcia, la llibertat i els drets dels ciutadans.
Els Estats més febles d'aquesta vella Europa, més febles econòmicament i moltes vegades també democràticament, són els que estan mostrant les febleses del sistema, els draps bruts i les vergonyes. I els catalans tenim la mala fortuna de pertànyer a un dels més febles d'aquests Estats. Les misèries del sistema es posen de manifest quan s'arriba a taxes d'atur del 20% i les perspectives futures no són gens positives. Les vergonyes del sistema es mostren quan els governs han de córrer a salvar bancs sense cap tipus de contraprestació i amb la perspectiva que tocarà seguir per aquest camí. Les mesures que toca prendre venen dictades des de l'Europa sòlida i són mesures fonamentalment financeres i d'ajustos que recauen sobre els segments més dèbils i tocats de la nostra societat. I aquí no passa res!
dimecres, 4 de maig del 2011
Encara hi ha combat si volem estat
XAVIER BORRÀS i CALVO.
Escriptor i periodista
Vet aquí que Lluís Llach ens ha fet cantar aquest dissabte primaveral el seu "Abril 74" com a cloenda de l'acte clamorós de la Conferència Nacional per l'Estat Propi que ha posat les bases polítiques i d'organització de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb l'elecció d'un secretariat de 30 membres i d'un consell permanent de 110 persones que abracen tot l'espectre del sobiranisme català.
Escriptor i periodista
Vet aquí que Lluís Llach ens ha fet cantar aquest dissabte primaveral el seu "Abril 74" com a cloenda de l'acte clamorós de la Conferència Nacional per l'Estat Propi que ha posat les bases polítiques i d'organització de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb l'elecció d'un secretariat de 30 membres i d'un consell permanent de 110 persones que abracen tot l'espectre del sobiranisme català.
diumenge, 1 de maig del 2011
Conferència Nacional Transversal
ENRIC AINSA i PUIG.
Ateneu Sobiranista Català
En els darrers anys s'ha fet palesa la pressió constant i contínua de tota una generació, que podríem inscriure entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc anys, per incidir i accedir a uns espais públics de representació i influència en la vida social, econòmica i cultural del país. Una generació que sembla reclamar, abans d'hora, l'accés als àmbits de poder que avui dia ocupen gent d'una altra generació a la qual podríem assignar la paternitat de la transició democràtica o que n'és hereva directa. Són clars, en aquest sentit, els casos recents de processos electorals com ara al Col·legi de Periodistes o a Foment del Treball, o fins i tot el caire generacional de les mobilitzacions sociopolítiques que han representat les consultes.
Ateneu Sobiranista Català
En els darrers anys s'ha fet palesa la pressió constant i contínua de tota una generació, que podríem inscriure entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc anys, per incidir i accedir a uns espais públics de representació i influència en la vida social, econòmica i cultural del país. Una generació que sembla reclamar, abans d'hora, l'accés als àmbits de poder que avui dia ocupen gent d'una altra generació a la qual podríem assignar la paternitat de la transició democràtica o que n'és hereva directa. Són clars, en aquest sentit, els casos recents de processos electorals com ara al Col·legi de Periodistes o a Foment del Treball, o fins i tot el caire generacional de les mobilitzacions sociopolítiques que han representat les consultes.
dimecres, 27 d’abril del 2011
Què tenen en comú?
MIQUEL STRUBELL i TRUETA-.
Professor de la UOC. Cofundador de Sobirania i Progrés
A part de ser del món dels escenaris, què tenen en comú Lluís Llach, Àlex Casanovas i Joel Joan?
Doncs la seva catalanitat a prova de bombes... metafòriques, és clar. I la seva valentia de dir-ho en veu ben alta, davant de la premsa. Això és el que van fer, davant de reporters de Crònica, Vilaweb, Ara, Agència Catalana de Notícies, El Punt, e-Notícies, Nació Digital i 3cat24, entre d’altres, el 26 d’abril, en un acte en què tots tres van signar el manifest de suport a la Conferència Nacional per l'Estat Propi de dissabte 30 d'abril, Conferència que se celebrarà al Palau de Congressos de Montjuïc. No podríem esperar menys d’un Joel Joan, per exemple, que s’ha demanat: 'Quina persona que estima la seva nació la vol subjugada a una altra?'. Ni tampoc d’un Llach, per a qui treballar per a un país millor per als nostres fills és el que ja feia el protagonista de la seva immortal cançó “Cop de destral”:
Professor de la UOC. Cofundador de Sobirania i Progrés
A part de ser del món dels escenaris, què tenen en comú Lluís Llach, Àlex Casanovas i Joel Joan?
Doncs la seva catalanitat a prova de bombes... metafòriques, és clar. I la seva valentia de dir-ho en veu ben alta, davant de la premsa. Això és el que van fer, davant de reporters de Crònica, Vilaweb, Ara, Agència Catalana de Notícies, El Punt, e-Notícies, Nació Digital i 3cat24, entre d’altres, el 26 d’abril, en un acte en què tots tres van signar el manifest de suport a la Conferència Nacional per l'Estat Propi de dissabte 30 d'abril, Conferència que se celebrarà al Palau de Congressos de Montjuïc. No podríem esperar menys d’un Joel Joan, per exemple, que s’ha demanat: 'Quina persona que estima la seva nació la vol subjugada a una altra?'. Ni tampoc d’un Llach, per a qui treballar per a un país millor per als nostres fills és el que ja feia el protagonista de la seva immortal cançó “Cop de destral”:
dimarts, 26 d’abril del 2011
Conferència Nacional per l'Estat propi
VÍCTOR ALEXANDRE-.
Escriptor
"No és estrany que davant les demandes d’autoestima, certs polítics se sentin obligats a recórrer a desqualificacions infantívoles"
Vivim moments que alguns catalans defineixen com a irritants, decebedors o confusos. La crisi econòmica, l’augment de l’atur, la incertesa laboral, les retallades pressupostàries, l’espoliació fiscal, els atacs constants als nostres drets nacionals i a la nostra llengua... han generat un neguit immens en molta gent. Neguit i frustració. De tota manera, no són aquestes les úniques raons de l’actual estat anímic. Tot això resulta molt frustrant, és cert. Però el país se sentiria molt millor si pogués confiar en la seva classe política. Vull dir que l’exasperació que senten molts catalans neix precisament de la comprovació que el full de ruta de la majoria de partits, lluny de ser nacional, només és electoral. I així no sols és impossible avançar, sinó que la sensació que hom té és que ens movem en cercle, talment com si fóssim a l’avió del Tibidabo, fent voltes i més voltes sense anar enlloc. No és estrany que alguns n’acabin marejats i que d’altres n’estiguin ben tips.
Escriptor
"No és estrany que davant les demandes d’autoestima, certs polítics se sentin obligats a recórrer a desqualificacions infantívoles"
Vivim moments que alguns catalans defineixen com a irritants, decebedors o confusos. La crisi econòmica, l’augment de l’atur, la incertesa laboral, les retallades pressupostàries, l’espoliació fiscal, els atacs constants als nostres drets nacionals i a la nostra llengua... han generat un neguit immens en molta gent. Neguit i frustració. De tota manera, no són aquestes les úniques raons de l’actual estat anímic. Tot això resulta molt frustrant, és cert. Però el país se sentiria molt millor si pogués confiar en la seva classe política. Vull dir que l’exasperació que senten molts catalans neix precisament de la comprovació que el full de ruta de la majoria de partits, lluny de ser nacional, només és electoral. I així no sols és impossible avançar, sinó que la sensació que hom té és que ens movem en cercle, talment com si fóssim a l’avió del Tibidabo, fent voltes i més voltes sense anar enlloc. No és estrany que alguns n’acabin marejats i que d’altres n’estiguin ben tips.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)