ISIDRE PALMADA i BADIA
Avui, vigília d’eleccions estatals, percebo una gran desorientació en el món independentista. El mot serveix per a tot. Per anar a la independència, per a defensar-nos del jacobinisme, per a reivindicar i testimoniar, etc. Per això, per tal d’aclarir-me, faig pilons amb els conceptes i miro d’analitzar amb rigor.
PILONS: Quantes estratègies hi ha? Jo en veig només dues. Una política i l’altra social. La primera gira al voltant de les maquinàries dels partits. La segona, ja ho indica el mot, depassa als partits per a centrar l’acció en l’organització i les campanyes de la gent. No sempre estan confrontades, aquestes estratègies. Per això, fàcilment els partidaris d’una es confonen i prediquen o militen en l’altra i de manera inconscient, mantenen tots els plantejaments alhora.
POLÍTICA: L’estratègia política són els fulls de ruta dels partits. L’estratègia política es divideix en dues línies d’acció i plantejament quasi antitètiques. Allò que les separa és un criteri objectiu, mesurable (tot i que el discurs polític, a vegades ambigu, pot disfressar aquest criteri i fer entendre allò que no es defensa). No obstant això, si hom està amatent pot comprendre. El temps aclareix el què és del Cèsar i el què pertany a Déu.
CRITERI: Allò que distingeix cadascuna de les dues estratègies polítiques és l’assumpció o bé no, de fer política al marge de la llei espanyola. Consisteix en treballar o bé no, per la Ruptura. De les dues estratègies, uns partits no “volen” trencar la legalitat (a curt termini) i uns altres partits, com diu Ferran Requejo, “assumeixen una posició pacífica, però contundent i al marge de la llei espanyola”. Els primers treballen als despatxos (poltrona). Els segons són electorals (Bildu).
POLTRONA: Mas predica una esperança dins la crua realitat jacobina i, sobretot en campanya electoral, ens presenta l’Espanya de la transició, on les correlacions de forces haurien i podrien canviar el disseny de l’Estat. Però és un discurs fals. Perquè no es pot anar més enllà del Constitucional. A curt termini, ni CiU, ni ERC (la seva branca tripartita) no ens proposen cap Ruptura i tot consisteix en un treball de poltrona. Això és, de tècnics professionals de la política que bescanvien poder i competències (a canvi de...?).
BILDU: Una altra estratègia política és una plataforma electoral rupturista que defensa decididament la legalitat democràtica independent de la legalitat espanyola, a l’estil Bildu. Aquesta plataforma de partits considera a la Generalitat, al Parlament i als Ajuntaments no com institucions de gestió, sinó de subversió i avantguarda. Tanmateix és únicament una plataforma electoral amb proclames lluminoses i atractives però sense cap treball social de capil·larització entre la gent.
SOCIAL: L’estratègia social són els fulls de ruta d’aquells que consideren necessària la consciència dels ciutadans. Pensen que els partits ells sols, no la podran aconseguir mai des del poder i les eleccions. Proposen per tant la mobilització ciutadana com la via més eficient per assolir la independència.
RUPTURA: L’estratègia social té també dues línies d’acció i plantejament diferents. Una són les Consultes i l’altra l’Assemblea Nacional Catalana. Les dues assumeixen la Ruptura. La primera però, com a conseqüència del Dret de Decidir (podem decidir rompre o bé no, amb la legalitat espanyola). La segona és Rupturista. La primera pretén celebrar una consulta a base de campanyes puntuals. La segona en canvi, organitza la societat en cèdules o seus socials que fan un treball continuat d’extensió.
CONSULTES: L’estratègia de les Consultes consisteix en reunir les masses socials per a protestar. Qui reuneix solen ser associacions diverses que promouen un manifest reivindicatiu. L’èxit d’aquesta estratègia depèn de la freqüència i del nombre dels participants de les protestes. Tanmateix no és fàcil mantenir aquest ritme i menys quan la Generalitat no hi té cap interès (una prova és la del 9 de juliol d’enguany). Esplaiades les protestes, l’estratègia perd força i és flor d’estiu.
ASSEMBLEA: Els catalans ens movem per objectius, sobretot quan convé reaccionar. Per això l’estratègia de l’Assemblea costarà més d’organitzar que les Consultes. Muntar una seu a una vila i que un ciutadà sigui de l’Assemblea, té la mateixa dificultat d’Òmnium. Fins que Òmnium no s’ha mogut en campanyes reactives, no ha engrescat. Per això convindria endegar alguna “iniciativa” potent. Per incentivar als “activistes”.
AVANTATGES: Ara bé, muntar una estructura social amb base a seus territorials, és una eina eficient. Al revés de les Consultes, l’Assemblea és un estructura de partit, sense pretensió electoral. A cada vila, l’Assemblea connecta amb el sentiment unitari de molts lluitadors, reuneix als desorientats entre els partits, referència i es converteix en una autoritat en accions i campanyes ciutadanes de caire nacional, és un pal de paller independentista, viu a prop de la gent i uneix revindicacions ciutadanes, veïnals i socials a la independència.
De les quatre estratègies, les dues polítiques i les dues socials, n’hi ha una de preeminent. És l’Assemblea. La resta d’estratègies no aplega tots els imponderables. Únicament aquesta reuneix avui les condicions necessàries per aconseguir la independència. La independència exigeix la Ruptura. Cap partit ell sol, ni cap “taula de partits” pot aconseguir-la. Les plataformes electorals poden tenir més o menys èxit, segons les circumstàncies. Però l’endemà de les eleccions, cauen en la teranyina judicial. Els plans B són sempre de subversió i avantguarda, però també són tributaris de les correlacions de poder. Únicament amb la col·laboració de l’Assemblea les plataformes electorals podrien esdevenir eficients i alternatives.
Si es dóna una Assemblea Nacional de Catalunya potent i ben filtrada en el teixit social, tenim assolida la condició necessària per la independència. Per a que la condició sigui endemés, d’una condició també suficient, caldrà que una plataforma electoral o taula de partits elabori un programa electoral i es comprometi a declarar la independència. Aleshores, les dues estratègies, la social i la política, confluiran amb eficiència.
