VÍCTOR ALEXANDRE-.
Escriptor
"No és estrany que davant les demandes d’autoestima, certs polítics se sentin obligats a recórrer a desqualificacions infantívoles"
Vivim moments que alguns catalans defineixen com a irritants, decebedors o confusos. La crisi econòmica, l’augment de l’atur, la incertesa laboral, les retallades pressupostàries, l’espoliació fiscal, els atacs constants als nostres drets nacionals i a la nostra llengua... han generat un neguit immens en molta gent. Neguit i frustració. De tota manera, no són aquestes les úniques raons de l’actual estat anímic. Tot això resulta molt frustrant, és cert. Però el país se sentiria molt millor si pogués confiar en la seva classe política. Vull dir que l’exasperació que senten molts catalans neix precisament de la comprovació que el full de ruta de la majoria de partits, lluny de ser nacional, només és electoral. I així no sols és impossible avançar, sinó que la sensació que hom té és que ens movem en cercle, talment com si fóssim a l’avió del Tibidabo, fent voltes i més voltes sense anar enlloc. No és estrany que alguns n’acabin marejats i que d’altres n’estiguin ben tips.
El descrèdit de la política ve d’aquí, del deslliurament de responsabilitats nacionals i del pànic a adquirir compromisos. Fixem-nos que en cada legislatura apareix algú que es treu un conill de la màniga per entretenir la parròquia i fer-la combregar amb rodes de molí mentre els anys, un rere l’altre, van passant i el país es va empobrint. Això sí, som un país molt ric en conills: unes noves eleccions, un nou Estatut, un nou finançament, un nou pacte fiscal, patriotisme social, pluja fina, política gradualista, ara no és el moment, cal esperar, cal maduresa, cal fer una carretera, cal fer una escola, cal fer un hospital, cal fer una llar d’avis... Això explica tantes absències a l’hemicicle del Parlament, entre les quals la del president Mas, el dia que es va debatre la proposició de llei d’independència de Catalunya, presentada per Solidaritat Catalana, o que Joan Puigcercós es dediqués a jugar amb el twitter menyspreant el discurs del diputat Toni Strubell. No és estrany que davant les demandes d’autoestima, fermesa i compromís, certs polítics se sentin en fals i es vegin obligats a recórrer a desqualificacions infantívoles, com ara titllar d’“independentisme maximalista” tota acció que no sigui autonomista i legitimadora de l’statu quo espanyol. Aquesta desqualificació, en concret, ves per on, prové de Joan Ridao, secretari general d’un partit castigat espectacularment pel gruix dels seus votants amb la pèrdua de més de la meitat dels escons tot deixant-lo reduït a cinquena força parlamentària. D’això se’n deu dir “independentisme minimista”.
Així les coses, és lògic que la societat catalana es mobilitzi, que organitzi consultes per la independència al marge dels partits polítics i que sorgeixin projectes altament positius i interessants com l’Assemblea Nacional Catalana el primer estadi de la qual serà l’anomenada Conferència Nacional per l’Estat Propi que se celebrarà el proper 30 d’abril al Palau de Congressos de Barcelona entorn aquest plantejament: “El que pretenem a partir d’ara, amb el procés que es posarà en marxa després d’aquesta Conferència, és que la resta de ciutadans del país, els qui fins ara no s’han manifestat favorables a la independència política de la nostra nació, s’incorporin al debat que els proposem i que, entre tots, aconseguim crear les condicions socials i polítiques que ens permetin tenir com més aviat millor, però també amb la màxima certesa, el nostre propi Estat en condicions d’igualtat amb la resta d’Estats sobirans d’Europa i del món i amb la voluntat de contribuir a fer un món molt més just, solidari i sostenible”.
No sé si aquest projecte donarà fruits, però és infinitament millor que l’immobilisme. Com a mínim, és una resposta a aquells que, amb lògica inquietud, es pregunten: i després de les consultes què?
ElSingularDigital.cat, 26/4/11
