MIQUEL STRUBELL i TRUETA.
Professor de la UOC. Cofundador de Sobirania i Progrés
Amb el crit valent d’en Josep Carreres encara a les orelles, aquesta setmana he assistit a un acte vibrant de la precampanya, amb la sala d’actes d’un dels col·legis professionals ple a vessar.
No cal dir (però perquè no en quedi cap dubte, ho dic!) que es tractava d’un partit que té com a objectiu la independència de la nostra nació, objectiu cada cop més compartit no només per raons identitàries o sentimentals, sinó també, tal com vaig dir fa poc en un acte organitzada per Òmnium a Premià de Mar, per raons econòmiques i de benestar personal i social.
Els intervinents varen deixar molt clar que dos fets recents canvien radicalment el panorama i el full de ruta per aconseguir aquest objectiu (per cert, em podeu dir un cas, un sol cas en el món, de país europeu que després d’assolir la independència ha entrat en decadència?).
Aquests dos fets són: primer, la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de 2006, que afegida a l’anterior del Pla Ibarretxe, barra el pas a la fórmula del referèndum per aconseguir la independència. Només un ingenu pot pensar que l’Estat autoritzaria i organitzaria un referèndum d’aquest tipus. I intentar de fer-ho d’una altra manera faria, doncs, i per només donar un exemple, que els milers de funcionaris que acompanyen qualsevol procés electoral o plebiscitari haguessin d’actuar contra la llei, amb tot el que això implicaria.
I segon, la sentència del Tribunal de la Haia, reconeixent la validesa de la declaració d’independència per part de la majoria dels diputats democràticament elegits del Parlament de Kosovo.
Queden, sobre el paper, dues opcions, però una és un carreró sense sortida: modificar la Constitució espanyola perquè sigui possible fer el referèndum. Només cal llegir la secció de la Constitució que explica el procediment de reforma del seu text, per veure que és totalment utòpic imaginar-nos que el PP i el PSOE (el suport de tots dos seria indispensable per fer les majories necessàries) l’aprovessin a les dues cambres parlamentàries a Madrid, i que després de les eleccions convocades expressament perquè les noves cambres ratifiquessin la modificació, encara hi hauria prou majoria per, finalment, convocar un referèndum a tot l’Estat.
(Per cert, la mateixa ruta tortuosa i més que blindada -“atado y bien atado”- seria necessària per tal de poder plantejar-nos un concert econòmic, perquè el concert s’aplica només a les províncies amb dret foral, i la sentència del Tribunal Constitucional estableix clarament quines són ... i quines no. Us imagineu un referèndum en què els espanyols votarien a favor de deixar de penjar-se fiscalment de la mamella catalana?! El que és curiós és que els dirigents d’un partit que vol aconseguir el concert econòmic diguin a la vegada que “Demanar la reforma de la Constitució és un perill”).
Hi ha una altra opció, oberta clarament per la sentència sobre Kosovo: una declaració d’independència per part de la majoria dels nostres diputats al Parlament de Catalunya.
Els molts centenars de milers de catalans partidaris de la independència (no pas imaginaris: s’han manifestat en massa, al costat de molts més “catalans emprenyats”, en la manifestació multitudinària del 10 de juliol; han votat en les consultes populars a centenars de municipis, i ara volen poder votar “de veritat”) ara tenen un únic full de ruta viable davant seu. Totes les altres portes estan tancades. I per això, tenen i tenim la primera ocasió de poder aconseguir una presència al Parlament de diputats compromesos, no pas amb concerts ni amb referèndums impossibilitats per la sentència del TC, sinó a declarar la independència en el moment que siguin majoria. I si ja podem ser majoria al carrer, només depèn de nosaltres que aquesta majoria es traslladi, de forma inequívoca, en una majoria al Parlament.
Ara en tindrem la primera ocasió. Per què no aprofitar-la?
Crònica.cat, 17/9/10
