MIQUEL STRUBELL i TRUETA.
Professor de la UOC. Cofundador de Sobirania i Progrés
Amb molt d’encert, en un article recent , l’Arcadi Oliveras marcava un full de ruta per als propers passos del sobiranisme català. I ho feia des del record per elements importants, però desconeguts de molta gent, de la història catalana. Per exemple, escrivia que “El 14 d'abril de 1945, ... els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides.” Aquell ponderat document va ser reeditat per Òmnium Cultural el 1986, però només l’he pogut trobar, transcrit, en un sol lloc a l’Internet. Malgrat el moment polític molt diferent (com comentaré ara), deia unes coses que avui, al cap de justament 65 anys, resulten d’una vigència que fa venir calfreds, com ara: “Catalunya demana de les Nacions Unides que el seu retardat cas d’alliberació nacional sigui, des d’aquest moment, posat a l’ordre del dia com un cas que necessita immediata atenció.”
Vaig ser convidat dimecres passat a l’acte d’inici de la campanya "Cap a l'ONU per la independència", al Cercle de Gràcia, organitzat per 10.000 en xarxa per l'autodeterminació. Tal com s’explica en el seu Manifest, tenen com a objectiu reiterar a Ginebra, el proper 8 de maig davant l’ONU i la comunitat nacional, la nostra ferma voluntat que la nació catalana torni a ser un Estat lliure i independent”. Vaig poder-hi dir que no és el mateix lluitar per la llibertat respecte d’una dictadura militar sustentat per feixistes italians i nazis alemanys –el 1945-, que fer-ho respecte d’un país membre de la Unió Europea i de l’OTAN –el 2010-. Hem de ser molt més incisius, hem d’internacionalitzar la nostra causa a partir de la reclamació de l’exercici de drets democràtics bàsics com a poble i nació... i de la denúncia dels impediments posats a aquest exercici.
Serà d’un inestimable ajut en aquesta tasca, segons tots els indicis, la (potser) imminent sentència del Tribunal Constitucional. Com recorda Cronica, el recurs del PP contra l’Estatut (per no parlar del recurs presentat pel PSOE a través del Defensor del Pueblo i de la vergonyosa posició de l’advocat de l’Estat) va dirigit “contra 114 dels 223 articles del text, nou disposicions addicionals i tres disposicions finals, la meitat del cos del nou Estatut”. Tot un espectacle, tota una ofensiva política en diferents fronts. Ah! I diferents comunitats autònomes també s’hi van llançar a la cacera de (noves) retallades al text. Segons el Punt, “Els cinc magistrats de l'anomenat bloc progressista busquen el vot d'un de conservador per a un text que declararia nuls una quinzena de preceptes i en fixa la interpretació de quinze més. Perillarien la definició de Catalunya com a nació, inclosa al preàmbul, l'obligatorietat de conèixer el català, els símbols nacionals recollits a l'article 8, les competències del poder judicial i del síndic de greuges.”
Tant que ens acusen de preocupar-nos pels nostres símbols, i sembla que la seva preocupació per atacar-los és el que els pot unir als magistrats del TC. I això fins i tot en qüestions superades a Europa com ara l’ús dels termes “nació” i “nacional”. Només cal llegir la Recomanació 1735, de 2006, de l’Assemblea del Consell d’Europa, la institució europea que, per damunt de totes les altres, ha vetllat durant gairebé 60 anys pel respecte dels principis democràtics. El document, sobre “El concepte de ‘Nació’”, deixa constància, en el seu tercer paràgraf, del fet que “La Comissió d'Afers Jurídics i Drets Humans, en un estudi del concepte de "nació" i el seu ús a Europa ... va concloure que era difícil, per no dir impossible, arribar a una definició comuna del concepte de "nació". En el seu quart paràgraf deia que “El terme "nació" està profundament arrelada en la cultura dels pobles i la història i incorpora elements fonamentals de la seva identitat”.
Au vinga, que facin la sentencia d’una vegada, i que la facin ben grossa! Així tindrà més sentit participar massivament en el brindis que Acte de Sobirania convoca a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (i a les places majors d’arreu del país, si no m’erro), el dia que es faci pública la sentència del TC.
Tornant al Tribunal Constitucional, i invertint el sentit de la coneguda frase de Fidel Castro, ens podríem demanar: "Amb ‘enemics’ així, qui necessita amics?". Tot i així, l’amistat i la unitat seran especialment importants en els temps turbulents que ens vénen a sobre.
Aprenguem dels lituans, dels montenegrins, dels irlandesos, dels eslovacs, i de molts més pobles europeus: i no fem, doncs, cas dels que ens van repetint, sense cap més argument, que la nostra llibertat no pot ser i és impossible. Ells hi guanyaran tant com la resta.
Crònica.cat - 13/4/10
