Articles i Notícies d'interès

En aquest bloc es publiquen articles i notícies considerades d'interès per a tots els membres del MxI-ANC


dijous, 3 de febrer de 2011

Projectes nacionals

PERE PUGÉS I DORCA
Arquitecte i gerent de Projectae

De les diverses definicions de nació que s’han fet en la història recent, potser em quedaria amb la que trobem a la Viquipèdia: Avui dia es pensa que per tal que un grup humà pugui ser considerat nacional cal que compleixi tres condicions bàsiques formades al llarg del temps:
- Que aquesta comunitat de persones habiti en un espai geogràfic concret i ben delimitat.
- Que hi tingui unes diferències o senyals d'identitat (com ara la llengua), algunes tradicions i lleis, algun element físic (una muntanya o un paisatge determinats, per exemple) que es puguin considerar emblemàtics, i fins i tot, certes maneres de ser col·lectives marcades per una cultura comuna.
- Que hi hagi una consciència de grup, també anomenada consciència nacional, en el sentit de posseir de manera permanent el sentiment i la voluntat de pertànyer a un grup de persones, a una col·lectivitat concreta.


Avui, jo hi afegiria un element cabdal quan es tracta d’una nació amb voluntat de pervivència: l’existència d’un projecte nacional –polític, social, econòmic, cultural...- perfectament encaixat en el context internacional.

Des d’aquest plantejament, existeix la nació catalana o la nació espanyola? Podem parlar d’Espanya com a nació de nacions? Poden existir dos projectes nacionals diferents per a una mateixa comunitat de persones assentada en un territori concret? En tot cas, analitzem els dos projectes i vegem si poden ser complementaris, si s’enriqueixen mútuament o, al contrari, si són excloents o, fins i tot, antagònics.

Germà Bel, en el seu llibre España, capital París, fa un llarg viatge per la història econòmica de quasi 300 anys, des que es va posar en marxa el projecte polític que ell resumeix en “fer una Espanya com França, amb un Madrid com París”. El canvi de la dinastia dels Àustria pels Borbons i el fet que la França de Lluís XIV fos el mirall on tota Europa volia reconèixer-se, hi varen tenir molt a veure. Madrid fou, des del 1561, la capital administrativa dels Àustria, però amb els Borbons es converteix en la capital política i en el centre de les comunicacions. Comença a dibuixar-se l’Espanya radial que anirà completant-se poc a poc, primer amb les carreteres, després amb els ferrocarrils, a continuació amb les autopistes i, finalment, amb l’estructura d’aeroports i la xarxa de l’AVE. A finals del segle XX, i gràcies a aquest llarg i costós projecte, Madrid també esdevé la capital econòmica.

Per a culminar el projecte de construcció de la nació espanyola, ja només hi falta que totes i cadascuna de les parts que conformen aquesta nació li reconeguin la capitalitat cultural i lingüística de la hispanitat, tal com se li reconeix des d’arreu del món. I és aquí on el projecte entra en conflicte amb el projecte nacional català. La llengua catalana, l’element diferenciador més fàcilment recognoscible, es veu (i, encara més, es veurà) sotmesa a tot tipus de pressions i limitacions. I això passa, per primer cop, des de les estructures d’un estat democràtic que, emprant conceptes com la llibertat personal, no dubta en qüestionar les mesures mínimes de protecció i foment d’una llengua, la catalana, que l’article 3 de la Constitució espanyola qualifica d’oficial en el seu territori i de patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Com es pot protegir una llengua sense fomentar-ne el coneixement i l’ús entre els ciutadans de l’únic territori on aquesta llengua té la consideració de pròpia i oficial? O hem d’acabar entenent com a mesures de protecció les mateixes que tenen les tribus o els animals extingits que podem veure en els museus?.

Però no tot ho hem de portar al terreny de la llengua o de la cultura. Mentre ens hem capficat en això, el projecte nacional espanyol ha anat fent feina en el camp on era més feble: l’econòmic. L’Espanya dels Àustria va construir una capital administrativa artificial amb l’aportació econòmica i humana de les dues Castelles i la dels Borbons, va fonamentar el creixement de la seva capital amb l’annexió econòmica dels territoris de l’antic regne d’Aragó i Catalunya. Han bastit un Estat-nació a partir d’una estructura radial de comunicacions que no responia a la dinàmica de l’activitat econòmica real sinó a la voluntat política de construir un projecte nacional basat en un centre potent –Madrid- i una perifèria dependent i subsidiària.

El projecte nacional espanyol va fent el seu camí en allò que és essencial, sigui en forma d’estat monàrquic absolutista o constitucional, dictatorial o amb embolcall democràtic, prenent formes clarament centralitzadores, formalment autonomistes o predicant un federalisme que no acaba d’arribar mai, però que en el que és essencial es manté: res posa en perill la seva unitat política, judicial, econòmica, comunicacional i el reconeixement internacional. Fins i tot, la seva unitat cultural progressa... adequadament.

És un projecte lícit i clar. Molt costós i insostenible, però lícit. Almenys mentre no hi hagi un projecte diferent, amb suport suficient i molt més sostenible, que aprofiti les estructures sòlides per generar riquesa i que dissenyi i construeixi les infraestructures, no com a motor de creixement –ràpid però de resultats escassos si es fan on no hi ha demanda real-, sinó com a mitjà de creixement –sòlid i constant si es fan on hi ha demanda real-.

Mentrestant, els catalans ens anem entretenint tot proposant models alternatius per a un estat que cada cop té més a prop la culminació del seu projecte i que sap que, per guanyar la partida, en té prou amb anar passant el temps i introduint els elements necessaris perquè el debat, si es produeix, quedi circumscrit a l’àmbit del que anomenen Comunidad catalana. I nosaltres seguim actuant com autèntics provincians, sense veure que l’únic camí de sortida és definir, com mig ho vàrem fer a finals dels anys setanta, un projecte nacional propi. I aquesta vegada, si ho acabem fent, que sigui sense la ingenuïtat amb la que vàrem encarar i passar la transició, sense esperar –ni rebutjar- cap col·laboració des d’Espanya i sense creure que nosaltres sí que en sabem i ells encara n’han d’aprendre.

Té raó don Mariano quan diu que l’Espanya de les autonomies és insostenible i que cal canviar aquest model, per molt que costi. Coneixent el personatge, em temo que el seu model té més a veure amb el vell projecte nacional d’un centre fort, unit radialment a les seves províncies, que amb la d’una Espanya federal fonamentada en els pobles que la conformen, amb les seves cultures i tradicions, llengües i institucions (preàmbul de la Constitució espanyola vigent).

El problema, o la solució, segur que no està en don Mariano i els seus, sinó en un PSOE que, de fet, és l’únic gran partit espanyol que ha parlat de federalisme o, en paraules d’alguns dels seus dirigents, de nació de nacions. Clar que, després de més de 30 anys d’aquesta Constitució, a hores d’ara ni el PSOE, ni el PSC, que és qui més en parla i més necessitat n’està, encara no han explicat de quin projecte federal concret estem parlant. I si hem de jutjar per les manifestacions que han fet aquest cap de setmana els seus barons reunits a Saragossa, ja podem anar tremolant perquè tot el que se’ls acut és tancar files en la defensa de l’Estat de les autonomies, apel·lar a Espanya com un sentiment i permetre que en Quim Nadal, amb cara de peix fora de l’aigua, sigui l’únic que fa referència a un model federal com a sortida... de futur.

Queda clar que, vist des del centre polític d’Espanya, ni hi ha pressa, ni sembla que el PSOE tingui la dinàmica ni la valentia d’entomar el debat que el PP planteja tot confrontant un model federal concret al projecte recentralitzador de sempre. Ja va essent hora que els catalans prenguem la iniciativa. I el debat, vist des d’aquí i per començar, no pot ser federalisme o independència, sinó a l’entorn de quin projecte nacional volem. I això ho hem de fer entre tots, ha de ser un projecte de país, un projecte nacional dels que diem que som una nació, i ho hem defensat fins ara, i dels catalans que van obrint els ulls per adonar-se que les solucions que ens arriben des d’Espanya no fan res més que abocar-nos a un pou sense fons.

Hem de construir el nostre projecte nacional al segle XXI i en el context internacional que ens envolta. I quan tinguem clar el que volem ho hem de plantejar a Espanya proposant-li, per darrer cop, que estem disposats a participar en un Estat federal que respecta i recull el nostre projecte nacional o, en cas contrari, només ens quedarà un camí: la constitució d’un Estat català dins la Unió Europea. El primer problema el tenim nosaltres. Resoldre’l comportarà traslladar la paraula a Espanya o directament a la comunitat internacional. Ells sabran si ens volen lliures o sotmesos. Nosaltres ja sabem que els pobles, com les persones, només podem aspirar a ser lliures i a relacionar-se amb els altres com a iguals.

Tribuna.cat, 1/2/2011