CARLES CASTELLANOS i LLORENÇ.
Professor de la UAB i membre de l’Associació Manuel Gonzàlez Alba
El nou govern d'Artur Mas, en la seva aparent incoherència, té un aire d'ara no toca davant les expectatives creades a l'entorn de la gran manifestació del 10 de juliol passat.
S'ha volgut anomenar el govern dels millors i, des d'un cert punt de vista, més d'un pot dir que ho és. Si tenim en compte quins interessos expressa la seva composició, és la millor fórmula per tranquil·litzar les forces vives del nostre país i evitar la confrontació amb Espanya. Són segurament els millors per aplicar les retallades antisocials que permetran de fer pagar a les classes populars els plats trencats de la banca. I són probablement els millors per intentar frenar l'avanç de la consciència independentista per mitjà d'una política tranquil·litzadora, dins les línies catalanistes espanyoles pròpies dels governs convergents. Un altre govern, doncs, de l'ara no toca i d'anar aguantant dins la resignació, segons apareix.
El catalanisme espanyol és un terme compost que sembla un contrasentit però és l'eix del cofoisme panxacontent que hem patit fins fa poc, i és el cor de la ideologia autonomista que ens ha governat durant anys: defensar la catalanitat (o fer-ho veure) però dins l'ordre espanyol, que ja sabem fins on arriba. I per això la cartera de Justícia ha estat atorgada a una persona que es va oposar a la consulta sobre la independència a Arenys de Munt i la de Cultura a una persona de mentalitat catalanista regional espanyola. Ve a ser el darrer intent, una mena de pròrroga autonomista, que els fets ja aniran posant en evidència.
Tal com s'ha dit en algun lloc (Llibertat.cat) es tracta d'un “govern de contenció” que pot tenir la funció de mirar de frenar l'avanç de les lluites i la consciència social i nacional del nostre poble. La clau per a l'anàlisi és si hi estarem d'acord o no, a renunciar a protestar davant les retallades socials; i si hi estarem d'acord o no, a anar ajornant un cop més la formulació de les aspiracions independentistes. En resum, si serem capaços i capaces col·lectivament d'anar més enllà de les gestions de govern més immediates o immobilistes.
Ara no toca? És el poble qui ho dirà. L'Assemblea de Catalunya va posar les bases per a la lluita unitària antifranquista. La unitat de tot l'independentisme en un moviment que estigui per damunt de les diferents opcions electorals i que vagi més enllà de la visió de govern de curta volada, és qui tindrà la darrera paraula en la perspectiva que ara s'obre.
Avui+ElPunt, 24/1/11
