Articles i Notícies d'interès

En aquest bloc es publiquen articles i notícies considerades d'interès per a tots els membres del MxI-ANC


dissabte, 23 d’octubre del 2010

Dues Catalunyes?

JOSEP GIFREU.
Periodista i Comunicòleg

Abandonat l'argument economicista per negar la viabilitat de la separació, ara toca punxar la fibra íntima de la cohesió social i alertar contra l'escissió entre una Catalunya ‘catalana' i una d'‘espanyola'

La conjunció de diverses circumstàncies, algunes de gran recorregut històric, està fent possible un salt qualitatiu en la consciència dels catalans i catalanes sobre l'oportunitat actual de culminar el procés de reconstrucció nacional. Una consciència que reclama a tots, ciutadans i partits, una ètica de la responsabilitat per arribar a ser reconeguts definitivament a Europa i al món com a nació sobirana amb els mateixos drets, deures i servituds que la gran majoria de nacions amb estat propi.
Estem aprenent que en democràcia no hi ha salt qualitatiu sense salt quantitatiu. De moment, la pregunta sobre el possible vot favorable a la independència en un futur referèndum ja circula normalitzada. I les enquestes apunten a una possible majoria. En poc temps, doncs, el procés de maduració de l'opinió catalana sembla irreversible. La fruita està a punt i cal recollir-la. Recordo que en les primeres eleccions catalanes de 1980 la pregunta era: serà majoritari el vot autonomista? Ho va ser. I molt majoritari. Era el gran triomf del catalanisme resistent. Ara, trenta anys després, la pregunta és: serà majoritari el vot sobiranista el 28-N?
Que les enquestes tenen alguna credibilitat ho demostren especialment les alarmes que van sonant entre els sectors més oposats al procés de maduració.
Diria que s'han desfermat dos tipus d'alarma amb virulència desigual, però d'alguna manera complementàries. En primer lloc, hi ha tot el guiri-gall d'alarmes dels sectors tradicionalment més hostils al catalanisme i al reconeixement de la nació catalana. És com una gran orquestra amb molts instruments, alguns de cridaners i estridents, d'altres aparentment més en sordina. Al costat dels exponents de l'anomenada caverna espanyola, residus vivents del franquisme i del feixisme espanyol, hi ha els polítics i plumífers més o menys elegants de l'entorn del PP. Toquen i sonen a Madrid, a València, a Palma o a Barcelona. Per desgràcia disposen per llei d'altaveus importants a cadenes de ràdio i TV, a la premsa de gran difusió i a internet amb confidencials i blocs incendiaris. Són perillosos per intolerants i prepotents, però el seu discurs no enganya ningú.
Per contra comença a emergir un nou discurs de sectors espanyolistes moderats molt perillós. És un discurs que alerta contra una suposada divisió social a Catalunya que provocaria el procés de maduració de la consciència nacional. És el discurs que aglutina ara la cúpula dirigent del PSC (amb Montilla, Iceta, Corbacho o Ferran com a portaveus). La premsa afí va atiant la por, el temor a la “greu ruptura social” que significaria la independència. Abandonat l'argument economicista per negar la viabilitat de la separació, ara tocaria punxar la fibra íntima de la cohesió social i alertar contra l'escissió entre dues Catalunyes, la catalana i l'espanyola. Voldrien reduir la complexitat actual de la societat catalana a l'esquema de les dues ànimes del seu partit.
Però la història del catalanisme demostra justament el contrari. L'ideal del catalanisme és l'assoliment de la ciutadania catalana plena. Els corrents catalanistes poden ser d'esquerra, de centre, de dreta, radicals o moderats. Però de Catalunyes només se n'imaginen una: complexa, plural, contradictòria, imperfecta, però una i unida. Acusar el catalanisme de causar l'escissió social ataca el cor mateix del projecte nacional comú que defensa. Confon una política de partit amb una de país. Els socialistes catalans, que fins a la sentència del TC s'havien alineat al costat del projecte nacional català, hauran de canviar de discurs si no volen convertir-se en mers companys de viatge dels seus adversaris nats, els del PP, que només pensen en una de les dues Espanyes i en com eliminar l'altra. El catalanisme ha estat l'única força de cohesió social a la Catalunya contemporània, i en l'aventura d'ara els socialistes catalans no poden deixar de ser-hi.

Avui+ElPunt, 23/10/10