PERE PUGÈS i DORCA.
Arquitecte i gerent de Projectae
Uns dels documents que he llegit aquest estiu és el de la posició de Nou Cicle davant del moment actual a Catalunya i a Espanya, datat en posterioritat a las manifestació del 10-J i que, pel que sembla, parteix d’una anàlisi anterior –de febrer d’enguany- que començava dient que “Catalunya no està fatigada. Està desorientada.” El document de juliol constata que estem en un moment de reflexió i convida a fer-ne. Aquest escrit vol ser una aportació més en aquest moment de reflexió i vull fer-la aprofitant el marc que ofereix Nou Cicle, un espai polític al que em sento molt proper i impulsat per molts dels que han estat els meus companys polítics més directes aquests darrers 28 anys.
La meva reflexió, fruit d’aquests darrers dos anys, voldria compartir-la amb els meus companys del Nou Cicle des del moment en que em conviden a fer-ho quan diuen que hi ha moments en la vida col·lectiva dels pobles que demanen una reflexió de conjunt amb la màxima claredat possible. Aquest és un d’ells. I vull fer aquesta reflexió seguint el mateix guió que planteja aquell document. Penso que resultarà clarificador, ja que en llegir-lo per primer cop vaig veure que en diverses ocasions arribava a conclusions diferents a partir dels mateixos plantejaments.
1. D’on venim
La història de dissensions entre Catalunya i Espanya ve de lluny i els greuges acumulats són molts i diversos. No és el moment ni el lloc per a fer-ne el recordatori i en un document de reflexió política no crec que puguem comparar les paraules del primer governador civil de Barcelona del franquisme amb la sentència del Tribunal Constitucional, per molt catedràtic de filosofia del dret que fos aquell governador. O bé és una concessió demagògica que no porta enlloc o bé és per a dir-nos que són la mateixa cosa. En tot cas analitzem quina és la situació actual, quina ha estat l’evolució política d’aquests darrers trenta anys i,si ens creiem que realment estem e un moment especial, que demana una reflexió profunda i clara, no ens limitem a reproduir els esquemes de sempre. Potser culpar-ne la dreta nacionalista espanyola de sempre no sigui la única explicació possible, perquè si és així, si són la mateixa cosa, estem davant un problema molt més profund que qüestionaria la mateixa transició que varem abonar.
El document de Nou Cicle diu: El camí de l’assimilació que pretén el nacionalisme de la dreta espanyola passa per crear una divisió i una ruptura interna a Catalunya. Pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Ho han intentat en el passat, de diverses maneres: des dels segles de monarquía absoluta, passant per la maniobra fètida del lerrouxisme, fins a la “Cruzada” contra els “rojoseparatistas”, la dictadura franquista i la repressió de quatre dècades contra Catalunya, les seves llibertats, la seva llengua i la seva cultura.
Contra aquestes temptatives sempre hi ha hagut la resistència del poble de Catalunya, especialment dels sectors populars. En els moments més durs i difícils, les organitzacions polítiques i socials de l’esquerra han protagonitzat les respostes del catalanisme popular. En contraposició amb bona part d’una burgesia, que ha combinat un nacionalisme instrumental i la complicitat amb els opressors segons li ha convingut, les esquerres catalanes han estat al servei del poble; amb encerts i errors, però sempre fidels a la causa comuna de Catalunya.
Ara, de nou, som en un moment crític. El nacionalisme espanyol pretén aprofitar-se de la complexitat de la societat catalana per tal d’afeblir el nostre autogovern i generar confrontacions i ruptures, en el desplegament del nostre autogovern, en el terreny de la llengua i del sistema educatiu, en els sentiments d’identitat dels ciutadans i ciutadanes, en les formes d’ integració i socialització de la nova immigració.
Ningú a Catalunya els hi hauria de fer el joc. És vital mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, sotmesa avui a una provocació que busca polaritzar i dividir la nostra societat.
Res a dir en aquesta anàlisi. O potser si? És tot tant simple com admetre que el Tribunal Constitucional ha estat el portaveu del nacionalisme de la dreta espanyola com si no s’hi podés fer res més? És que la constitució de 1978 està feta de manera que mai els membres del TC podran ser els portaveus d’una altra forma de concebre Espanya? És que els membres del poder judicial espanyol han de ser de dretes i, en conseqüència, nacionalistes espanyols anorreadors de les nacionalitats no castellanes? O és que en el mateix PSOE no existeixen, ara com sempre, nacionalistes espanyols que comparteixen els mateixos postulats fonamentals del nacionalisme espanyol que volem anomenar de dretes? O és que afirmacions com “antes que éstos descuarticen a España, prefiero a Franco” són una anècdota de les memòries de Negrín i no un sentiment fortament arrelat en un sector significatiu del PSOE històric però que podríem sentir –en versió més moderna, més sibil·lina i potser més salada- en qualsevol moment de l’Alfonso Guerra o de tants d’altres?
Malauradament, el tema no és tant simple com el que sembla desprendre’s de la lectura del primer apartat del document de Nou Cicle. Si bé sembla cert que el nacionalisme més agressiu prové de la dreta espanyola, prengui formes feixistes, monàrquiques o democràtiques, tampoc deixa de ser cert que l’esquerra espanyola combrega de la major part dels postulats d’aquell nacionalisme espanyol o, dit d’una altra forma, si en els cent anys d’existència del PSOE aquest partit encara no ha estat capaç de dissenyar, proposar i posar en pràctica un model d’estat que doni cabuda, en condicions d’igualtat, a les diferents nacions que conviuen en l’estat espanyol, perquè no hem de creure que ja li està bé el mateix model d’Estat que a la dreta?. I quan ha fet passos en un altre sentit no pot ser que hagi estat per la necessitat d’encabir en les seves estructures als diversos partits socialistes sorgits a finals del franquisme en les diverses nacions perifèriques (Euskadi, Catalunya, País Valencià,…)? Però trenta anys després, quins han estat els avenços reals? Si a la sentència del TC hi afegim els resultats de les darreres enquestes que posen de manifest el sentiment contrari a l’actual estat autonòmic de la majoria de ciutadans espanyols, no estem en un moment certament involucionista?
Espanya, en el seu conjunt, presenta un aspecte i unes dades estadístiques quasi impensables fa trenta anys endarrere, però les classes populars catalanes –a qui ens devem en exclusiva- tenen el nivell econòmic, cultural, assistencial,… que haurien de tenir després de trenta anys d’autogovern?. I encara més, quin futur immediat els espera? I si defensàvem, i defensem, que només amb l’augment de les cotes d’autogovern podrem seguir avançant en la defensa dels interessos de les classes populars catalanes, estem anant pel millor camí per adquirir majors cotes d’autogovern? Realment estem convençuts que anem adquirint poder de decisió sobre els temes que més interessen les classes populars catalanes o el que estem aconseguint és únicament major capacitat d’administració?.
Per tant, i si es tracta de fer una reflexió de conjunt amb la màxima claredat possible, no va sent hora de preguntar-nos si, més de trenta anys després d’iniciar aquell camí d’aliança fraternal, aquella decisió cal mantenir-la? Com a país, i com a partit, hem ajudat, i molt, al progrés material de la resta de l’Estat Espanyol, però a quin preu? Amb quines contrapartides?. Ha valgut la pena? Catalunya i les seves classes populars, en aquests 30 anys, han millorat la seva situació i tenen obert un futur més pròsper? Hem avançat en el camí de la llibertat i la igualtat?
Mantenir la unitat civil del poble de Catalunya és una condició necessària, però no suficient per a superar el problema. Pot arribar a ser, fins i tot, el fre que impedeixi la solució. Cal que a aquesta unitat civil hi afegim un nou impuls que faci possible el projecte d’un Estat just, on tots els pobles de les nacions que hi conviuen ho puguin fer amb llibertat i igualtat.
2. El moment actual
Els magistrats del 2010, no ens enganyem, han dictat una sentència que persegueix els mateixos propòsits que perseguien els botxins del passat, els franquistes i els que els varen precedir, però amb les formes que calen en uns moments i un context com l’actual. Han sabut fer una anàlisi històrica molt correcta en el moment actual i des de la perspectiva espanyola. Sabien, i els fets ho demostren, que la única reacció contundent vindria de Catalunya…. i prou. I això, al nacionalisme espanyol de la dreta i de l’esquerra, ja li anava bé en aquests moments de greu crisi econòmica. Perquè algú ha vist o sentit alguna reacció mínimament potent i seriosa que no provingui de Catalunya? Algú creu que és només un problema de competències? O que reduint-ho a un problema de competències no es fa el joc al nacionalisme espanyol de sempre? És aquest l’escenari que preveien els membres del TC i és aquest el moment escollit. Amb predeterminació i traïdoria.
És, com diu el document de Nou Cicle, una sentència frontalment hostil a qualsevol lectura federalizant i pluralista de la Constitució espanyola, però no necessàriament ha de generar una dinàmica plena de perills per Catalunya i Espanya. Per Catalunya, segur. Per Espanya, només en la mesura que vulgui dotar-se d’una estructura federal basada en la plurinacionalitat i pluricuturalitat. I això, pel conjunt d’Espanya, avui sembla molt més lluny que mai. És una proposta que, no ens enganyem, avui només defensem obertament des del socialisme català i, com a molt, acceptat per algú altre fora de Catalunya, però sense cap efecte pràctic.
El mateix document del Nou Cicle diu que “en aquestes circumstàncies, la sentència és una agressió que pot generar allò que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant els darrers anys, de manera calculada. El nacionalisme espanyol vol crear una confrontació dins del conjunt de l’Estat entre radicalismes antagònics: catalanofòbia contra hispanofòbia, alimentant-se mútuament. Per això el PP va presentar el recurs contra l’Estatut, va fer campanya per a recollir signatures contra l’Estatut, organitzà boicots contra productes i empreses catalanes, estimula de manera insistent la catalanofòbia.” Però si és així, hem de preguntar-nos què ha fet el PSOE no tant per impedir la sentència sinó per impedir allò que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant els darrers anys, de forma calculada?. Si no ho ha vist, és el pitjor dels aliats, i si ho ha vist haurem d’acceptar que ja li deu haver estat bé, perquè res ha fet per impedir-ho ni per contraposar-hi cap tipus de propostes. No deu ser que el que anomenem nacionalisme espanyol no és només patrimoni de la dreta sinó que està fortament arrelat en la major part de la societat espanyola i, en el cas que el PSOE volgués canviar-lo, sap que podria perdre el suport d’una part important del seu electorat? I si fos així, que cada cop sembla més que ho sigui, hem d’anar eternament a remolc d’aquestes circumstàncies? No hem complert, i amb escreix, la nostra contribució al progrés espanyol i ja va sent hora que posem en primer terme el progrés de la nostra nació i, en especial, de les seves classes populars?
És evident, tal com diu el document de Nou Cicle, que “el nacionalisme espanyol vol dividir la societat catalana, fabricant polítiques de confrontacions identitàries que es retroalimentin”. Però això és un fet que cal tenir en compte i que no hauria d’impedir una actuació política decidida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Posem un exemple ben proper: quan existeix una llengua minoritzada en el seu propi territori lingüïstic, és perquè n’hi ha una altra que l’ha anat substituint. En el cas català, la substitució va ser traumàtica, impositiva. Obtenir nous espais d’ús lingüístic només es pot fer reconquerint espais que la llengua dominant havia ocupat. Hi ha una certa confrontació que pot arribar a ser traumàtica en la mesura que sorgeixi una comunitat, un grup de pressió, que vulgui emprar el seu poder per a impedir la reintroducció de la llengua l’ús de la qual es vol normalitzar. Aprofundint i aprofitant l’exemple, què hem de fer els catalans si l’estratègia del nacionalisme espanyol per aconseguir la “uniformitat nacional” passa per dividir la societat catalana? Tenim tres camins:
a) prioritzar la unitat de la societat catalana, evitant polítiques de confrontació encara que, a la curta o a la llarga, ens portin a la uniformització espanyolitzadora;
b) prioritzar la reconstrucció nacional catalana, encara que això comporti un cert risc de divisió social;
c) bastir una estratègia de reconstrucció nacional catalana basada en un projecte igualitari, democràtic, pluralista que defensi els interessos econòmics, socials i culturals de les classes populars.
No cal dir que la tercera via és la que tradicionalment han defensat el socialisme català i, en bona mesura, la resta de forces democràtiques catalanistes. Fins ara, els socialistes ho hem fet creient que això es podia fer en la perspectiva de la construcció d’un estat espanyol federal, com a únic marc possible per al reconeixement i defensa de la seva plurinacionalitat i pluriculturalitat. Ara, però, després de trenta anys de l’inici del que havia de ser aquell projecte, de la sentència del Tribunal Constitucional que l’enterra de forma pràcticament definitiva i, sobretot, de l’anàlisi de les reaccions de la societat espanyola entorn d’aquesta sentència i l’enfortiment de la consciència que “solo existe una nación y es la española”, almenys ens hem de preguntar si no hem de modificar la nostra proposta federalista per a Espanya i bastir la reconstrucció nacional de Catalunya dins el marc d’una Europa federal, de la qual Catalunya formi part en pla d’igualtat amb les altres nacions europees.
No hem d’oblidar que el nostre objectiu principal és la defensa dels interessos de les classes populars catalanes i de les llibertats nacionals de Catalunya i,en cap cas, hem de subordinar aquests objectius a la construcció d’un Estat Espanyol federal. Sobretot si, com sembla, la construcció d’una Espanya federal no forma part de les prioritats polítiques de cap dels partits polítics que, avui, tenen incidència real en la política espanyola. Ens agradi o no, subsisteix la idea que a Espanya hi ha un “problema català” i un “problema basc”, però en cap cas hi ha un “problema espanyol”. L’esquerra espanyola en general, i el PSOE d’una forma molt especial, ha optat sempre per circumscriure la seva lluita social (de classes) a un únic marc nacional i sovint, sobretot en els darrers trenta anys, la seva força l’han obtinguda gràcies al suport de les classes populars de les nacions perifèriques. Difícilment, les classes dirigents del PSOE impulsaran una estructura federal de l’Estat, ni del propi partit i, en tot cas, toleraran el “problema catalán” que, per a ells, es diu PSC, en primer terme.
Per altra banda, tampoc hem d’oblidar que, en un món global, la pervivència de les nacions sense estat està cada dia més amenaçada i que el temps no juga a favor de Catalunya i de la consecució de les seves llibertats nacionals. Durant trenta anys hem intentat participar en el projecte de conversió d’Espanya en un Estat modern, creient que això portaria necessàriament a l’obtenció d’unes estructures que respectessin i defensessin la nostra identitat col·lectiva, la nostra llengua, el nostre autogovern, la nostra pervivència i el nostre futur com a vella nació europea. Ara ho veiem seriosament amenaçat per la involució que representa aquesta sentència, el pacte constitucional de 1978 ha quedat greument ferit i, el que és pitjor, no es veu possible a curt o mitjà termini que es puguin formar majories sòlides que garanteixin un nou pacte constitucional. Tenim dret, tot el dret, a plantejar noves vies i a mantenir oberta, fins el darrer moment, la possibilitat de refer el pacte federal amb Espanya, però seguir anant al ritme que marca Espanya significarà, sens dubte, la nostra desaparició com a nació.
En aquests trenta anys, el marc polític dels estats nacionals generats majoritàriament durant els segles XIX i XX s’ha vist contínuament superat per factors com la integració en la Unió Europea, la caiguda del bloc soviètic i la globalització econòmica que ha modificat substancialment les relacions entre el capital i el treball i que ha privatitzat els serveis bàsics i els mitjans de comunicació, entre d’altres factors de no menys relleu. És evident que tot plegat ha comportat una modificació substancial dels vells conceptes sobre els quals hem bastit la política de l’esquerra, al nostre país i arreu d’Europa. Seguim parlant de les classes populars com els receptors i beneficiaris de la nostra política, però quins grups o sectors socials configuren, avui en dia, les classes populars? Si la diferència entre les classes populars i “les altres” segueix essent entre els qui tenen el control dels mitjans de producció i els qui només tenen la força del seu treball, sembla evident que la immensa majoria dels ciutadans catalans formen part de les classes populars, que la burgesia “tradicional” catalana ha perdut bona part de la seva força perquè ja no tenen el control real dels mitjans de producció, que ha passat a mans de multinacionals i del poder financer, sectors en què la burgesia catalana hi té un paper molt menor, quasi inexistent. I, el més greu de tot plegat, pot ser que uns i altres –classes populars i burgesia catalana- han perdut la consciència de pertinença de classe. O dit d’una forma menys clàssica: l’accés a un cert benestar econòmic i la possibilitat d’obtenir béns materials impensables només fa uns quants anys enrere, ha fet que les fronteres visibles entre les classes socials hagin quedat força desdibuixades i la lluita pel manteniment del poder de consum les hagi anat igualant en allò que s’havia batejat com a classes mitjanes.
Però moltes altres coses substancials han canviat aquests darrers trenta anys. La societat s’ha desclassat de forma paral·lela als canvis que han patit els partits polítics d’esquerra, que han deixat de ser organitzacions que tenien com a objectiu agrupar el màxim nombre possible de la seva base social, per organitzar l’activitat política, esdevenir el marc d’acció, el centre de debat i de formació dels seus afiliats. Avui, els partits d’esquerra són estructures pensades i adaptades al lícit desig dels ciutadans que volen ser polítics professionals i que exclouen la participació real i efectiva d’aquells ciutadans que, tot i tenir una clara consciència política d’esquerra, no desitgen la professionalització política. I encara més, els partits d’esquerra han abandonat el discurs del futur, dels ideals, de la nova societat lliure i igualitària que proposen i s’han encallat en la gestió del present sense disposar d’un model final respecte del qual vagin proposant les transformacions puntuals per arribar-hi. Tot ha quedat reduït a un discurs ple de les paraules de sempre: llibertat, justícia, igualtat…. i que la dreta tradicional ha anat utilitzant progressivament. El món, la societat, proposada per la dreta ja el coneixem, perquè l’estem patint, però l’esquerra ha perdut l’objectiu del futur somniat i, per tant, no pot anar transformant el present per arribar-hi.
En un món especialment globalitzat en aspectes clau com el poder econòmic, el poder militar i el poder informatiu, amb una societat cada cop més fragmentada en la qual el poder polític dels parlaments i governs estatals és cada cop més condicionat per grups de pressió que actuen de formes ben opaques, qui té el problema de fons és l’esquerra, i fins que no sapiguem reconèixer-ho i generar les noves organitzacions polítiques que siguin capaces d’explicar el model de societat que proposem i bastim les aliances necessàries per arribar-hi, el futur de llibertat, justícia i igualtat que volem –o volíem- no serà possible.
3. El futur
El futur és incert, i el nostre ara ho és més que mai. Després de la sentència del TC i de la manifestació del 10-J el que sí sembla cert és que ens trobem en un tombant, en un canvi d’etapa. No podem restar-hi indiferents, hi ha moviments de fons i els postulats i les fórmules de “sempre” poden haver deixat de ser vàlides. Les reivindicacions més nombroses en la manifestació del 10-J varen ser a favor de la independència, però això no vol dir que la majoria reclamés la independència. La Catalunya d’avui és molt diferent de la de fa 32 anys, quan poc més del 50% dels qui tenien dret de vot varen votar favorablement la Constitució vigent avui en dia. La societat catalana d’avui té poc a veure amb aquella. Ja són més els catalans nascuts o arribats després del franquisme que els d’abans. Les pors, a la guerra o a la repressió, han anat quedant arraconades i substituïdes per valors democràtics, però malgrat tot la classe política catalana manté molts dels tics d’anteriors èpoques i als missatges polits, quasi neutres, fruit de l’actual sistema político-mediàtic s’hi afegeixen expressions confuses, vagues, quasi críptiques, quan es parla de la qüestió nacional. Potser almenys això haurà de canviar després de la manifestació del 10 de juliol.
Quasi dos mesos després d’aquella manifestació el que sembla evident és que cap dels partits polítics catalans establerts ha variat la seva estratègia. Potser hi haurà posat algun nou guarniment, però sembla com si tots esperessin a veure què passa amb les eleccions. Es parla obertament de la independència com a via possible, però quasi tots convenen a dir que la cosa no és madura o que, avui, és una aventura de resultats imprevisibles. Tornen les pors, les referències als perills.
Els partits, tots, estan més pendents del tacticisme electoral que de l’estratègia a llarg termini. Dels projectes de futur, o bé no se’n parla o es manté el discurs de sempre, es passa de la reivindicació concreta, del pas curt, a la proposta quimèrica, a la independència per l’any vinent. El país està perplex però potser no està desorientat, però la classe política sí.
En el document de Nou Cicle es fa un parell de preguntes sobre el futur a les quals cal donar una resposta molt més políticament adequada que la que s’hi dóna. Vegem-ho i entrem-hi. El document diu:
Però és segur que s’ha esgotat una via i en comença una altra? S’ha creat un estereotip bastant idiota, segons el qual la via federalista està definitivament esgotada i en canvi s’ha obert la independentista. Aquesta afirmació és tan abstracta que difícilment es pot debatre; és un afer de fe. Però ja que la publicística dominant, l’opinió publicada, a Catalunya i a Madrid, hi abunda tant, cal entrar-hi.
Què és i que significa la “via independentista”? No ho sabem. En aquest terreny queden pàcticament totes les qüestions per concretar i aclarir. Algunes les ha plantejat recentment Jaume Boix:
“Quin camí, quines passes, amb quin consens i quina cohesió social interna, amb quina relació econòmica, cultural, financera, logística, comercial, educativa, esportiva amb Espanya i amb Europa i amb la Mediterrània i amb Amèrica i amb l’Orient llunyà, quin suport internacional, quin capital, quina eficiència en les empreses, i en les escoles i les universitats, quines infraestructures, quina competitivitat, quines estructures estatals, quines…”
A la Europa d’avui, un eventual procés de segregació seria un escenari extremadament difícil i conflictiu. D’això, tothom n’hauria de ser conscient. Evidentment, no s’aconsegueix amb manifestacions, ni tampoc amb fòrmules encantatòries del tipus “La independència no es demana. Es pren!” Com?
“Una separació no violenta de Catalunya i Espanya requeriria una voluntat majoritària a Catalunya, i una disposició a acceptar-la a Espanya i a Europa. Caldria que una majoria dels ciutadans de Catalunya votessin per la separació, que els que votessin en contra estiguessin disposats a acceptar la derrota i a escollir passaport; caldria que l’Estat i la UE estiguéssin disposats a discutir-la i eventualment a acceptar-la.”
Més enllà de les referències a les dificultats, a les pors i a les incerteses, em sembla un greu error polític recórrer a aquest tipus d’argumentari si es vol rebatre seriosament a l’adversari sense mostrar les pròpies pors. Es planteja l’esgotament de la via federalista i l’obertura de la via independentista com si una comportés la desaparició de l’altre? I si fos així, negant-ne una ressorgirà l’altra? No, oi? Perquè el que es planteja realment avui en dia és federalisme o independència o el que realment es planteja és nació catalana si o no? Què hi ha en joc realment, la nació o la forma de construir-la? Per a mi, i crec que per a la majoria de socialistes catalans, el federalisme és, o ha estat, la via per a la reconstrucció de la nostra nació com ho podia, o ho pot ser, la independència. I per què volem la reconstrucció de la nostra nació? Per una qüestió purament sentimental o perquè considerem que és el millor marc per obtenir les millores socials, econòmiques i culturals per a les classes populars catalanes? Si és així, si és com hem defensat des de l’esquerra catalana des dels anys setanta, el federalisme o la independència només són opcions estratègiques que, com a tals, poden deixar de ser vàlides si les condicions es modifiquen. El debat, per tant, hauria de girar entorn de qüestions com si la sentència del TC i el posicionament dels principals partits espanyols durant els darrers anys esdevenen canvis substancials que ens obliguen a modificar l’estratègia o sobre quina és la millor estratègia per a frenar i capgirar l’intent de dividir la societat catalana.
Al meu parer, ja fa temps que s’han anat produint els canvis d’orientació en el tractament del capítol VIII de la Constitució espanyola i la sentència del TC només ha posat el punt i final al procés que va començar el 23 de febrer de 1981 i la posterior LOAPA. Hem d’acceptar que s’ha donat el no definitiu a la federalització de l’Estat, almenys al que es podia produir a partir de la Constitució de 1978. Encara que sembli un argument massa simple, hem de recordar que dos no es federen si un no vol. Potser el federalisme només esdevindrà una opció necessària per a la resta d’Espanya si veu el perill de perdre la “joia de la corona”…. mentre encara ho sigui, clar.
La independència és difícil i, a hores d’ara, potser no compta amb un suport majoritari a Europa? No hi ha una estratègia independentista sòlida? La independència no s’aconsegueix amb manifestacions ni amb encanteris? Res difícil no s’aconsegueix fàcilment, no cal dir-ho. Per a la consecució de la independència, com per a la d’una Espanya federal, es necessita un projecte sòlid i engrescador, una majoria social que hi doni suport, uns aliats exteriors potents, un ampli suport econòmic i una estratègia ben travada. I jo m’atreveixo a dir que, a més, ha de ser una estratègia tan transparent com sigui possible! En aquests moments, potser la independència té una dificultat menor que el federalisme: Catalunya podria decidir –per decisió del Parlament o, fins i tot, per referèndum- federar-se a Espanya i no seria possible pel sol fet que Espanya ho rebutgés. En canvi, seria difícil que Espanya no acceptés la negociació per la independència, posterior a un referèndum que caldria guanyar amb la participació i majoria suficients, si Europa n’accepta la celebració. I algú dubta que la Unió Europea no ho acceptaria després d’un procés plenament democràtic i després del treball diplomàtic corresponent? En tot cas, el problema pot ser que Espanya no acceptés la celebració d’un referèndum d’aquest tipus o que declarés il·legal una decisió del Parlament català en aquesta línia. Una situació ben difícil de sostenir en l’Europa actual. Si el projecte s’ho val i té el suport majoritari del poble català, Europa és la solució. Europa és el marc de la solidaritat i la superació dels problemes identitaris “postissos” (passaports o fronteres, per exemple).
Les posicions del poble de Catalunya.
El document de Nou Cicle empra diverses fonts per acreditar que la posició independentista no és la majoritària a Catalunya, en contra del que podria fer pensar la manifestació del 10-J. No crec que calgui fer aquesta constatació, però en tot cas val la pena afegir que, els darrers anys, l’independentisme és la única opció que té un creixement constant, lent però constant. I entre els que es manifesten independentistes hi ha una majoria de gent jove, menor de 35 anys, alhora que l’independentisme és una opció present entre els votants de totes les formacions polítiques presents a Catalunya.
Després de la sentència del TC i si el PSOE no fa un pas real que pugui mostrar una via real i creïble vers el federalisme, quina opció prendrà la majoria del poc més del 30% dels qui optaven pel federalisme? Una part pot decantar-se per la via autonomista, però és innegable que una altra part ho farà per l’independentisme.
Si a aquest fet hi afegim que hi ha una majoría significativa de la població catalana que vol augmentar el nivell d’autogovern i que vol que es trobin noves formes que avancin en aquest objectiu, el repte principal que es planteja a la política catalana és, tal com diu el document de Nou Cicle, trobar aquestes formes d’avançar i obtenir resultats concrets en aquesta via d’increment de l’autogovern, d’enfortiment del poder polític democràtic de Catalunya.
Aquesta situació, la resposta a aquest repte, és el que definirà aquest nou cicle, aquest canvi d’etapa de què parlàvem abans. Si l’independentisme assoleix la maduresa imprescindible per a resultar creïble i es dota d’estructures polítiques transversals que cerquin l’obtenció de la majoria social, pot esdevenir la via més entenedora per a la consecució de l’estat propi. I els socialistes catalans hauríem de participar en un moviment transversal d’aquestes característiques.
Els símptomes d’aquest canvi d’etapa semblen evidents, però els canvis no necessàriament es produiran ni portaran inexcusablement a una situació millor per a la ciutadania de Catalunya. I m’atreveixo a dir que, ara més que mai, conflueixen tots els factors necessaris per a la vertebració política, social, econòmica i cultural de Catalunya, tot i que també ara més que mai estem a prop de la desvertebració definitiva.
El debat sobre les noves vies
Pel que he dit fins ara, és evident que estic d’acord amb el gruix del plantejament que el document de Nou Cicle fa en aquest apartat. El debat no és, des de Catalunya, entre federalisme i independentisme, de forma excloent. Són dues opcions difícils, extremadament difícils com el mateix document de Nou Cicle reconeix, però són les dues vies més properes, de recorregut paral·lel, almenys durant una part molt important del trajecte. Només al final del camí, i si la via federalista no és possible per la manca de voluntat de l’altra part a federar-se, la independència pot esdevenir l’única sortida possible per al manteniment de les llibertats nacionals i socials de Catalunya.
A continuació reprodueixo els paràgrafs més interessants del document de Nou Cicle, en aquest apartat, per afegir algunes consideracions al final.
El document diu: “Assenyalar la inviabilitat o els riscs associats a la via independentista no implica ni rebutjar el diàleg i la cooperació amb els sectors que democràticament la plantegen, ni considerar ingènuament que les perspectives de modernització plurinacional de l’Estat espanyol siguin un camí de roses.
Som conscients que aquesta és avui una via qüestionada, de moment aturada i en perill. Durant anys el mainstream del catalanisme polític i social ha proposat a Espanya un vincle més federal, entenent que la Constitució podía afavorir aquesta evolució. Es perseguia una relació mé́s horizontal, més federal, que es considerava adequada a un temps històric en que els Estats-nació van perdent sobirania i es cerquen noves formes d’articulació i governança territorials i globals.
Aquesta política ha aconseguit el període més prolongat i aprofondit d’autogovern català però avui topa amb fortes dificultats. La sentència del Constitucional i el quadre polític dominant a Espanya fa que, en aquests moments, aquesta via constitucional hagi esdevingut estreta i carregada de dificultats. Un dels grans partits espanyols, el PP, fa lleva en la catalanofòbia i el nacionalisme espanyol. L’altre, el PSOE, apareix a la defensiva davant d’aquesta política.
Aquest camí no està històricament tancat, i és possible que la tendència a una modernització plurinacional de l’Estat s’obri de nou en els propers temps. Però avui cal constatar que hem entrat en una etapa de tensions i que el més probable és que sigui una etapa prolongada de desafecció i de desconfiances mútues.”
Per a mi, cal introduir dos factors íntimament lligats per a donar una visió més completa a l’anàlisi anterior:
a) Els projectes nacionals: és evident que Espanya s’està construint, com a estat-nació, seguint un model decimonònic d’estat burgès però amb algunes diferències descentralitzadores derivades de les tensions internes i amb moltes cessions de sobirania derivades del procés d’incorporació a la Unió Europea. En aquest context, Catalunya vol construir el seu propi projecte nacional, superant la descentralització que representa l’actual autonomisme i buscant l’encaix en un projecte federal espanyol, que necessita el canvi de model que Espanya va construint o, si això no és possible, optant per la constitució d’un estat propi dins el marc de la Unió Europea. Són dos projectes nacionals que, no ens enganyem, són antagònics en aquests moments. Una de les dues parts ha de cedir i modificar el seu projecte. Només un –Espanya- pot fer-ho sense perdre la seva identitat. Per a l’altre, Catalunya, cedir vol dir renunciar al seu projecte i perdre, definitivament, la seva identitat nacional. L’un juga amb avantatge gràcies, entre d’altres raons, al segon factor que ara analitzo, el “tempo”.
b) El “tempo”: Espanya té el seu projecte d’estat-nació en la seva fase final, amb la consolidació del seu model d’estat unitari amb descentralitzacions administratives importants i amb les mínimes descentralitzacions polítiques forçades per la situació de partida, l’existència d’algunes realitats nacionals diferenciades que encara subsisteixen i que no deixen de veure’s com “problemes per acabar de resoldre”. Aquest projecte d’Espanya ha progressat enormement aquests darrers trenta anys fins arribar a un moment, l’actual, en què ha topat frontalment amb els dos únics projectes nacionals diferenciats que conviuen en el mateix Estat, el basc i el català. En l’un, i amb la justificació de la necessitat d’acabar amb ETA, s’han coalitzat dos projectes polítics socialment contraposats però que comparteixen el mateix model d’estat-nació. En l’altre, ha estat el Tribunal Constitucional qui ha fet la feina bruta. En aquesta situació, el factor temps pot resultar clau, ja que en la mesura que un projecte nacional es consolida l’altre es debilita. Per tant, cal que sigui necessari actuar amb celeritat i fer-ho de forma diferent de com ho hem fet fins ara. Les regles del joc han canviat i les ha canviat qui juga amb avantatge. Com a país, hem de tensar la corda i fer-ho com sempre ho hem fet: democràticament.
El debat sobre les noves vies, tal com s’ha plantejat és erroni. Com a país, en la via de la nostra reconstrucció nacional, l’única via possible torna a ser la de la unitat política i social. D’alguna manera, estem davant una segona transició. Ara no es tracta del pas d’un Estat dictatorial a un de democràtic, ara es tracta del pas d’una Espanya unitària a una que reconegui, respecti, protegeixi i tracti de forma igual les diferents realitats nacionals i culturals que hi conviuen. I es tracta d’una segona transició que només té dues sortides democràtiques: la constitució d’un nou estat federal basat en les nacionalitats històriques i emergents o la constitució de nous estats nacionals.
Només si Catalunya actua amb una sola veu i una única proposta serà possible que Espanya es plantegi l’obertura d’aquest nou procés de transició. En cas contrari, els catalans serem davant una disjuntiva històrica: l’inici del procés democràtic per a la constitució d’un estat propi o la definitiva subordinació nacional.
En aquest nou escenari, només la constitució d’una plataforma unitària que, a semblança del que va representar l’Assemblea de Catalunya en la primera transició, aglutini totes les forces polítiques i socials del país, pot portar-nos a tenir la força que només dona la unitat. No es tracta de substituir el paper que tenen, i han de tenir, les forces polítiques amb representació parlamentària. Es tracta de tenir una estructura política transversal que faci possible la participació activa de tot un poble en un procés democràtic en el qual caldran moltes més accions que les que permet l’activitat parlamentària. Una vegada més caldrà la màxima unitat política entorn d’un projecte comú i només una aliança estratègica amb el nacionalisme català i l’independentisme d’esquerres pot aportar els elements que facin despertar l’esquerra espanyola per a formular la proposta federalista des de l’altra part. Fins ara ens hem passat trenta anys intentat seduir Espanya i ajudant al seu progrés. Ara és hora que Espanya ens escolti i decideixi si ens vol com a iguals o accepti la nostra separació.
Per als socialistes catalans i, en general, per a l’esquerra del nostre país, la pregunta, encara que formulada de forma diferent, torna a ser la mateixa d’abans: les classes populars catalanes, la ciutadania catalana, hi sortirà guanyant en tots els aspectes si disposem d’un estat propi o no? I nosaltres, com a socialistes, si veiem que la possibilitat de construir un Estat espanyol federal és inviable per la manca de voluntat de l’altra part i veiem que el pas del temps juga en contra de la consecució de les llibertats i del progrés del nostre poble, perquè no podem formular una nova estratègia? Una estratègia complexa, com ho és la pròpia situació: proposem el federalisme per a Espanya, un federalisme basat més en les nacions històriques que en les actuals autonomies, però estiguem a favor de la independència de Catalunya com a alternativa.
La perspectiva electoral
En aquesta situació, la celebració d’unes eleccions com les del Parlament de Catalunya adquireix un paper diferent. Poden tenir una nova significació. Ens agradi o no, tindran un component de projecte de futur que pot deixar en segon terme el que més hauria de preocupar els politics actualment: la sortida a la greu crisi econòmica que afecta, de forma especialment dura les classes populars catalanes, a la major part de la ciutadania.
En una situació normal, sense el paper que pot prendre el debat sobre els projectes de futur, potser resulta correcte l’anàlisi “clàssica” que es fa en el document del Nou Cicle que parteix del fet que “la majoria catalana que no es defineix en identitats úniques, no és apriorísticament partidària d’una via autonomista, federalista o independentista, sinó que vol un autogovern català eficient, una convivència respectuosa entre territoris i identitats diferents, i uns governants honestos, sensats i competents, que no es dediquin a crear problemes sinó a donar solucions concretes”. Potser no voldríem entrar en aquest tipus de debat, però no en podem quedar al marge. El debat és viu, és al carrer. El camí torna a ser, com en qualsevol situació crítica, el de prendre la iniciativa. Callar, llançar pilotes fora, no entrar-hi, representa acceptar que no es té una proposta pròpia. Per què no som nosaltres els qui fem la proposta d’encetar una segona transició en la línia ja apuntada? Si busquem l’entesa i el manteniment de la cohesió i la unitat civil, no hauríem de ser nosaltres els qui proposem com arribar a fer possible, pas a pas, per una “via ferrada” no defensiva, el futur federal que proposem? I, en tot cas, valorem el paper clarificador que pot representar la resposta, o la no resposta, de la resta de formacions polítiques a una proposta d’aquest tipus. La nova societat catalana demana als partits polítics, els exigeix, alguna cosa més que posicions possibilistes i tradicionals. El conservadorisme d’esquerres em temo que ja ha donat tot el que podia donar de si. Ens calen actituds molt més decidides i convincents. Ara ja no podem restar tancats en un projecte federal teòric per a Espanya, a la teoria hi hem d’afegir les dosis necessàries de praxi per a seguir essent fiables per a la majoria dels nostres conciutadans.
L’altre aspecte en què cal que actualitzem urgentment el nostre missatge és en el d’associar la dreta catalana –CiU- a la dreta espanyola –PP-. És un missatge que bona part de la ciutadania ja no es creu, i més en un moment en que/què el debat és centrat en el model d’Estat. I és un missatge que, tot i anar adreçat especialment als treballadors provinents de l’antiga immigració espanyola, ja ha demostrat que no els mobilitza en unes eleccions catalanes. El dimoni de la dreta serveix per a parlar del PP, però difícilment serveix per a mobilitzar en contra de CiU i, en canvi, ens allunya de les classes populars no metropolitanes i dels nous grups socials de treballadors qualificats, professionals, autònoms i empresaris que pateixen problemes molt semblants. El nostre missatge hauria d’anar en el sentit que ja deia l’Isidre Molas en una conferència de 1984: “la vertebració social i cultural en el camí d’una catalanització més àmplia i, al mateix temps, vers la igualació de les condicions d’existència, com a dos elements que han de marxar de forma paral·lela perquè l’un i altre puguin avançar. És a dir, perquè tots siguin igualment nacionals i nacionalment iguals.” Amb missatges que destil·lin aquest plantejament no només mantindríem el suport del nostre electorat tradicional sinó que, a més, incorporaríem nous votants provinents de molts altres grups socials. Hem de fugir dels arguments de la por encoberta i dels missatges extremadament prudents i més propis de posicions conservadores com “…una majoria de l’electorat de Catalunya, inquieta per la confrontació excessiva en l’actual context de crisi, s’inclini per les posicions de convivència, diàleg, negociació permanent i gestió pragmàtica que representa el president Montilla”. Es tracta de missatges que ens allunyen de les posicions progressistes per les quals se’ns hauria d’identificar també en les formes.
No és fàcil de reconstruir aquest tipus de missatges i d’imatges, i el moment de la proximitat de les eleccions no és el més adequat, però cal que sapiguem disputar a CiU l’hegemonia política de Catalunya des d’actituds i propostes progressistes, constructives, positives, disputant-los el seu espai i no amb formes i propostes encarcarades i tradicionals, quasi immobilistes, defensives. Per aquest camí, normalment es perden les eleccions i, ben segur, no s’aconsegueix construir cap nou model estable de convivència ni de societat.
És ben certa la tendència a la fragmentació i al caïnisme en l’independentisme, sigui radical o no, però és ben cert també que és una opció que augmenta progressivament la seva base social i que, algun dia, acabarà trobant la seva expressió política madura. ERC semblava destinada a jugar aquest paper i, davant l’espectacle de les noves forces independentistes emergents, és ben possible que no pateixi la forta davallada que, en un principi, tothom predeia. En un moment com l’actual, la tendència al radicalisme formal de la línia Puigcercós fins i tot pot resultar-li positiva. Més que desmerèixer aquest independentisme d’esquerres, potser hauríem de treballar per a mantenir l’aliança estratègica que semblava que havíem iniciat amb aquest sector i que pot ajudar-nos, i molt, per a tirar endavant polítiques progressistes que ajudin a la reconstrucció nacional de Catalunya en benefici de les seves classes populars.
La renovació de la política catalana
Més enllà dels comentaris de sempre sobre CiU, el seu passat i el seu present “prenafetista”, voldria quedar-me amb els aspectes constructius del document de Nou Cicle sobre les altres forces catalanistes i que ara reprodueixo:
“La bona gent de CiU hauria de ser capaç de passar comptes clars amb el seu sector dels negocis i amb la teoria i la pràctica del prenafetisme.
Que nosaltres diguem que CiU hauria de canviar no té cap importància. Allò que és veritablement important és que hi ha una opinió forta i majoritària entre els ciutadans que diu que els partits i moviments polítics haurien de canviar.
El moviment independentista hauria de superar les seves tendències a la dispersió, a l’autofàgia caïnita, a la condemna anatemitzadora contra la majoria catalana no independentista i a l’estímul de sentiments anti-espanyols, que pot mantenir un cercle viciós de reaccions contra Catalunya i un augment de les insolidaritats i dels odis.
Pel que fa a ICV-EUiA, no és caure en la nostàlgia pensar que els trets més positius de la política i dels valors del PSUC s’haurien de recuperar (apuntar-se a totes les causes nobles del món no substitueix una política d’esquerra de govern), per tal que junt amb les organitzacions sindicals, socials i culturals progressistes mantinguem els socialistes catalans un debat permanent i una col·laboració fraternal, amb l’agenda comuna del necessari nou cicle de l’esquerra europea.”
El document de Nou Cicle fa, en aquest apartat, un comentari que també voldria reproduir per passar a comentar-lo: “Una renovació en profunditat de la política catalana en els propers temps és imprescindible. Però això no implica un canvi de majories, sinó al contrari. El poble de Catalunya s’identifica amb valors d’esquerra i de centre-esquerra i el seu autogovern ha de respondre a aquesta realitat”.
De fet, els paràgrafs reproduïts m’ajuden a reblar el clau sobre dues de les línies d’actuació que hauria de seguir la política catalana en els propers temps, més enllà de les conteses electorals immediates:
a) CiU, ERC, la resta de l’independentisme, el PSC i ICV-EUiA, són els aliats naturals per a mantenir la unitat política, social i cívica necessària per a impulsar les transformacions que el nostre país necessita i per constituir el front cívic que impulsi la nova transició cap a la constitució del nou estat (federal o propi).
b) El canvi d’etapa que estem començant a viure ha d’anar acompanyat d’una renovació en profunditat de la política catalana i, especialment, de les formes d’actuació de tota la seva classe política, que ha de ser un exemple d’honestedat, de treball i de capacitat.
El PSC
El setembre de 1984, l’Isidre Molas, en la conferència que abans esmentava i sota el títol de “Mirem endavant” partia de l’existència d’una situació de desvertebració a Catalunya i proposava quatre línies per a la vertebració del país. Us en recomano la lectura íntegra, així com la dels altres tres documents que reprodueix, dos d’en Pasqual Maragall, el primer sobre un nou model de gestió per a l’Estat i l’altre sobre el projecte de ciutat per a Barcelona, i el tercer d’en Ferran Mascarell, on ja posa en relleu les greus mancances democràtiques i la pèrdua del paper dels partits d’esquerra que retrata magistralment la realitat actual del PSC, però feta fa més de vint anys enrere (Papers de Barcelona-3. PSC). La conferència de l’Isidre Molas ens dóna un fil conductor per a analitzar l’evolució dels quatre eixos principals sobre els quals bastir la vertebració del país: la territorial, l’econòmica, la política i la social i cultural. Més enllà de previsions conjunturals fallides que no resten cap validesa a la proposta en conjunt, 26 anys després no només estem encara lluny dels objectius fixats sinó que, en alguns casos, estem caminant en sentit contrari. En conjunt, és una proposta d’un projecte de futur i fonamenta la construcció de Catalunya, la seva vertebració nacional, en la construcció d’aquest projecte de futur. Avui, aquestes propostes que donen sentit a l’acció política diària i que poden arribar a explicar algunes accions aparentment contradictòries, senzillament no existeixen. Aquest, que és un dels punts més febles de l’actuació política dels partits d’esquerra, un dels punts que més l’acosten a la dreta, ha de tornar a ser un dels seus punts més forts.
El PSC ha de recuperar el seu paper de lideratge en tots els aspectes, començant per les propostes de futur, per la presentació d’un model de país, de societat i de participació de la societat actual en l’activitat política. Només en la mesura que siguem capaços de regenerar-nos en tots aquests aspectes serem capaços de mantenir, o augmentar, la nostra presència activa en la societat catalana del futur immediat.
Hem fet bandera de la nostra cohesió perquè la nostra pròpia gènesi ens feia especialment vulnerables en aquest punt. La nostra cohesió ha estat fonamental per a la consolidació de la unitat civil del poble de Catalunya, però hem de fer un nou pas endavant en aquest sentit. Hem evitat perills de divisió cívica fins ara, però aquest segueix sent el major risc en el qual la dreta espanyola –però no CiU- voldrà aprofundir. I no podem deixar de plantejar-nos que el PP ho intentarà de qualsevol manera, fins i tot posant entre les cordes el PSOE per intentar un pacte a la basca, al qual potser alguna part del nostre partit no hi seria tan contrari com “a priori” podria semblar. En la mesura que el PSOE no tingui un projecte d’Estat radicalment diferent del PP, aquest perill és més que real. Els socialistes catalans només tenim un camí i l’hem de traçar ràpidament: definir una proposta d’Estat federal, amb un model territorial i un model competencial clar, que serveixi de base per al debat intern del PSOE i que aquest comenci per posar en pràctica la seva estructuració com a partit federal i, com a condició inicial i alhora resultat, comenci a prendre les seves decisions per la suma i el consens entre les seves estructures federals. Només d’aquesta manera no acabarem com una franquícia subordinada al PSOE ni un socialisme catalanista subordinat a un nacionalisme sense projecte real. La creació del grup parlamentari del PSC al Congrés esdevé una urgència que va molt més enllà del seu aspecte formal, seria la constatació que el PSOE admet l’inici del seu procés de federalització real com a pas previ a la federalització de l’Estat. La política de l’Estat començaria a ser el fruit del pacte federal, del consens entre nacions iguals. L’aparició progressiva d’altres organitzacions territorials estructurades federalment seria fruit dels diferents ritmes impulsats des de cadascuna de les nacions que constitueixen l’actual Estat espanyol i no el fruit d’una divisió artificial com ha estat l’actual Estat de les autonomies.
Hem de reaccionar i transformar-nos abans que sigui massa tard. Que no sigui possible trobar, a Europa, un cicle de govern local de tan ample abast i de resultats similars té una doble lectura: la positiva, pel fet en si i la de l’avís, que el cicle pot estar en la seva etapa final. Ho hem estat quasi tot, però si no som capaços de renovar-nos abans del final d’etapa, podem morir… encara que sigui d’èxit.
I és precisament per això, per la nostra presència continuada en molts governs locals i pels set anys en el govern de la Generalitat, que hi ha hagut, hi ha i hi haurà operacions que busquen la divisió del PSC o la dispersió del seu grup dirigent. I, no ens enganyem, si no hi ha hagut aquesta divisió és per l’extraordinària paciència i nivell de responsabilitat d’una part significativa d’aquest grup dirigent. No n’hi ha prou amb la reincorporació d’algun antic i significatiu dirigent, és necessari que la imatge i el missatge es renovin a fons i s’actualitzin. Molts països europeus, especialment Itàlia, ens mostren com partits que semblaven ser eterns en determinats espais de poder poden caure ràpidament i desaparèixer quan no saben donar resposta a importants canvis en les seves societats. Hem d’estar orgullosos del nostre passat però, sobretot, hem d’anar sabent construir el futur des del present, dia a dia.
Els objectius comuns
El document de Nou Cicle, quan deixa per al final i a tall de conclusions els objectius comuns de les formacions polítiques catalanes, demostra anar pel que ha estat l’únic camí reeixit a Catalunya en temps de canvis: el treball conjunt per unes propostes comunes, de país. No cal dir que hi estic del tot d’acord, però a les propostes que es fan en el document em permeto de fer-hi algunes consideracions, reordenant-les i esmenant-les quan crec que així cal fer-ho. Sobre el redactat proposat remarco en negreta les modificacions que proposo:
1. Encetar, després de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, un període provisional en què es formulin les bases per a un ampli acord polític català que parteixi de la contrastació democràtica de projectes i de posicions amb l’establiment i la preservació d’un territori compartit del catalanisme, d’una causa comuna al voltant dels interessos bàsics de Catalunya, en la defensa dels quals és imprescindible mobilitzar la força de la unitat política i cívica, amb la constitució d’una Assemblea nacional catalana en la qual participin tots els estaments de la societat civil catalana, preservant la unitat civil del poble de Catalunya i fent del consens bàsic de la ciutadania allò que constitueix la nació i en garanteix el futur.
2. Formular un projecte polític per a Espanya fonamentat en una estructura federal de l’Estat, basada territorialment en les nacions històriques que la conformen i en pla d’absoluta igualtat com a garantia màxima de la defensa dels interessos culturals, socials i econòmics de cadascun dels pobles d’aquestes nacions, sense imposicions de cap tipus i reconeixent el dret d’autodeterminació de cadascuna d’aquestes nacions, que inclou el dret de la separació.
3.- Per garantir el funcionament del govern de Catalunya mentre es desenvolupa aquest procés, assegurar, mitjançant els pactes necessaris, el manteniment íntegre dels continguts de l’Estatut pactat entre el Parlament i les Corts Generals, aprovat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pel poble de Catalunya.
4. Revitalitzar i aprofundir la nostra vida democràtica, obrint i ampliant els espais de debat i pràctica política, del compromís col·lectiu i combatent sense treva la corrupció, l’antipolítica i els populismes. La democràcia és una cultura que cal defensar, alimentar i ampliar.
5. Aconseguir una bona sortida de la crisi, responent als reptes i als problemes de fons que aquesta suscita i aprofitant les oportunitats que ens ofereix per avançar cap a una societat més justa, més lliure i sense discriminacions de cap tipus i fent possible un món més solidari i un planeta sostenible i amb futur.
L'Hora, 31/8/10
