Entrevista a Jaume Cabré feta per 'El Singular Digital':
Enllaç a l'entrevista
A molts escriptors i intel•lectuals se’ls exigeix un compromís amb el país. S’hauria d’estendre aquest compromís a altres sectors de la població? Troba a faltar a algú, com algun jugador del Barça?
Crec que a la paraula “compromís” ja hi va el concepte. És una qüestió de voluntarietat, no pots obligar a ningú a abraçar cap causa. Que hi hagués molta gent compromesa amb una idea de país dinàmica seria extraordinari. I sobre l’altra gent, jo no vull jutjar a ningú. Hauria estat collonut que hi participés més gent però no pots demanar a ningú que ho faci. Si et compromets, perfecte, com ho van fer els atletes negres als jocs olímpics dels seixanta, pel Black Power. A aquella gent després els van fer la vida impossible…
Ens falta aquesta societat civil més dinàmica? Què li sembla la resposta que hi ha hagut a la convocatòria de la manifestació?
El dia 10, un milió i mig de persones eren al carrer expressant amb alegria un interès pel país amb un crit majoritari, no únic, que era l’anhel per la independència. Era molta gent, moltes generacions, famílies senceres,… i era un milió i mig de persones. Això és brutal. Tenim un anhel, clar, públic, i ara falta que hi sigui en l’ordre del dia dels polítics. L’esforç de la gent obliga a la classe política, que ara es comença a barallar per la pilota que va ser la manifestació; ara tots volen tenir-la. Potser un dels problemes que tenim és que es confon partit i país, quan en realitat el partit és un mitjà en lloc d’un fi.
I quin camí ens queda per recórrer?
El camí és la independència. “És que no podem anar més enllà”, diu Espanya. No volen! Podrien fer mil coses que avortessin la capacitat de convocatòria que té el projecte d’independència però no en són capaços perquè el federalisme ja els sembla un disbarat. Això vol dir que hem de fer moltes coses plegats, amb molta fermesa, i a la catalana, és a dir, tranquil•lament i amb la idea de convèncer els que encara no estan convençuts.
Troba significatiu que federalistes com Ferran Requejo es decantin ara per la independència?
Això està passant a molta gent, que diu que en altres circumstàncies continuaria sent federalista però que veu que és impossible. Després de 30 anys ens n’estem adonant. Un altre cas seria el Ferran Mascarell, que essent federalista, des de fa uns anys ens està convidant a reflexionar a veure que com que aquesta opció és impossible s’ha d’anar per l’únic camí que queda, que és la independència. I després ja veurem si ens federem, ens confederem, etc. Tant en Requejo com en Mascarell fan una passa intel•lectual i reflexivament lògica i molt interessant. Diria que apassionant.… Però em pensava que parlaríem de literatura!
Espanya ha estat generant aquest independentisme? Allò del “és que m’hi estan fent”?
No és el meu cas, perquè penso en la independència des de sempre, però entenc que molta gent comenci a estar farta. I això t’ho pot dir gent d’origen català, de fora, castellanoparlant, catalans nouvinguts d’ara, etc. El que fa 30 anys era un tabú o un delicte, ara es pot dir amb tranquil•litat. Si el 77 el lema era “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, ara és “volem un Estat perquè som una nació i nosaltres decidim”, i com a lema real “independència”. El mateix Jordi Pujol ja ho deia: “jo volia ser espanyol, però Espanya no m’ha deixat ser-ho”.
Com veu aquest cap de setmana en què molta gent ha sortit a manifestar-se per l’Estatut i la independència de Catalunya, i el dia després per la victòria de la selecció espanyola?
Jo no sóc sociòleg! Jo què sé! Jo em vaig assabentar a la manifestació que hi havia un pop predictiu. És que això del mundial no ho he viscut. En el moment en què m’han vetat anar a un mundial de futbol com a ciutadà que té la seva pròpia selecció, doncs no me n’he preocupat més.
Com s’haurien de comportar els partits ara? Creu que els polítics catalans estaran a l’alçada del que ha volgut mostrar la societat civil catalana?
No sé què han de fer els polítics. I el que tenim és un país de “totòlegs”, de gent que parla de tot, que opina sobre tot, i jo no sóc així. No ho sé què han de fer però tinc molt en compte què fan. Només sé que el que no han de fer és malbaratar la unitat que es va crear el 10 de juliol. Que no es barallin per una unitat que no es seva, sinó de tots.
Òmnium ha recuperat un pes específic a la societat civil catalana que havia tingut en altres èpoques després de la manifestació?
No ho veig així, sinó que crec que des de fa 6-7 anys, des del canvi de Junta que va portar a en Jordi Porta a la presidència, Òmnium Cultural s’ha anat convertint en un referent i s'ha anat posant al dia. En èpoques de la clandestinitat, Òmnium va fer una feina impagable i després es va anar esmorteint. I va ser amb el primer mandat de Jordi Porta en què els socis van decidir deixar d’estar enquistats en una situació en què no feien res i el van obrir i modernitzar. Des de llavors, lentament però sense aturar-se, s’han anat convertint en un referent per la llengua, la cultura i la dignitat del país. Ara hi ha hagut un do de pit amb la convocatòria d’aquesta manifestació, molt avisada, i amb un èxit esclatant… fins al punt que la gent no es podia ni moure. Ara Òmnium és més eficaç que en altres moments gràcies a l'existència de la xarxa, per exemple.
En el seu discurs quan va rebre el premi deia que la història l’escriuen els vencedors, i venia a dir que als perdedors els salvarà la literatura, que per sort l’escriuen persones lliures. Ens haurem de conformar amb la literatura?
No, jo no vaig dir que als perdedors els salvarà la literatura. La història l’escriuen els vencedors. Què hem de fer? Viure, ser dignes,… però que sapiguem que la literatura també és una manera d’entrar en la història i en les persones molt poderosa. Aquest poder de la literatura prové del fet que qui fa literatura la fa perquè vol, com a acte gratuït. Qui oprimeix, oprimeix perquè té uns interessos. Però qui escriu, ho fa perquè és lliure. Això fa que la literatura pugui donar un missatge d’optimisme i de llibertat, perquè sempre ens quedarà la literatura, que l’escriuen persones lliures. Això no vol dir que al poble vençut, com el català, només li quedi la literatura: li queda rebel•lar-se, buscar la independència,… I sí: a part, sempre ens quedarà l’art.
En quin moment es troba la literatura catalana? “Les Veus de Pamano” ha venut el doble de còpies en alemany que en català. Ningú és profeta a casa seva?
No. Ha venut 4 vegades més en alemany -400.000- que en català -100.000-, però quants lectors en català hi ha al món? Un càlcul molt optimista seria uns 9 milions, però que en puguin ser el “target”, menys. A Alemanya són 100 milions. Per tant se n’han venut més en català que en alemany. Per tant sóc profeta a casa meva i a altres llocs. Per vendre, proporcionalment, els mateixos llibres en alemany que en català n’hauria de vendre 700.000 i encara no hi he arribat. En castellà, curiosament, n’he venut 5.000… I potser és un problema de receptivitat, perquè a la portada posa “Jaume”. Ja ho diuen els editors espanyols: “m’interessa molt aquest llibre però sé que no el vendré”… i això és Espanya.
Hi ha un do de pit de la literatura catalana que és la Fira de Frankfurt. Quines “fires de Frankfurt” necessita la cultura catalana en altres àmbits?
No ho sé, perquè no sóc “totòleg”. La literatura catalana era igual de bona o dolenta abans de la fira. A Frankfurt el que es va veure és una gran projecció cap a l’exterior, i els alemanys el que deien és que la literatura catalana era un dels secrets d’Estat més ben guardats per part d’Espanya. No en tenien ni idea de la seva existència. Només el fet de deixar de ser transparents ja és un dels grans èxits de Frankfurt. I també deixant de banda enverinaments com ara si hi havien d’anar escriptors catalans que escriuen en castellà. I Espanya el fa molt, aquest enverinament… sort que no van continuar per aquí perquè si nó s’hauria desvirtuat tot.
En què treballa ara?
En coses… Vaig fent, vaig treballant, no paro. Excepte quan m’he de trobar amb elsingulardigital.cat, que paro un moment. No en vull parlar perquè tampoc no sé com acabarà el que tinc damunt de la taula. Jo tinc un tracte amb l’editor, que és que ell no em pregunta res fins que jo li dono el llibre. No li diré abans a un diari que al meu editor!
Els casos Palau i Pretòria tenen fusta de novel•la…
Però aquests són llibres periodístics, que estan molt bé. Però sempre n’hi ha hagut de casos de corrupció com aquests. I a part, tot té fusta de novel•la. La dona asseguda en aquesta terrassa –assenyala amb el dit- se la veu plàcida. D’on treu la placidesa? Jo hi veig una novel•la aquí. Evidentment que casos com el Millet o Pretòria tenen fusta, però no siguem reduccionistes.
Els catalans tenim tendència, en literatura, cinema, arts,… a pensar que el que ve de fora és millor que el que es fa aquí? O això està canviant?
Aquesta tendència és universal però els catalans ens carreguem els defectes posant el segell “exclusiu nostre”. Aquest defecte és universal però a molts llocs el compensen amb el xovinisme, com passaria a França o a Espanya. De la teva pregunta trobo interessant el “si això està canviant”. Si vas a un país nòrdic, que per mi és el paradís, et diran “això és una merda, estem sempre tristos”… però no t’ho canvien per res, ni venen a viure aquí. Com a màxim vénen de vacances a posar-se com llagostins. A Catalunya jo el que hi veig són senyals de recuperació d’autoestima, com va ser el 10 de juliol. Som molts, i estem contents, i contents de ser el que som. No és que siguem els millors del món, és que “som”. Som i que ens deixin ser. Només això ja fa pujar l’autoestima, i aquí hi poden entrar jugadors de futbol, el Barça d’en Pep, unes arts plàstiques molt interessants, la música, la cultura,… Poses en comparació Catalunya amb altres països i fem coses molt similars, i ja no et dic amb països amb un àmbit demogràfic semblant al nostre, que tenen un Estat que els ajuda.
Jo també em referia a l’escollir, per exemple un llibre de Stieg Larsson enlloc d’unes “Maletes perdudes”
Sí, però aquí també hi entra el valor comercial aquell de comprar una cosa perquè la compra tothom, el valor de la confiança d’estar en la majoria, que et fa sentir confortable. En canvi, l’anar per un camí que no és fresat, que és el teu i que el fas tu és més difícil. L’únic que li falta a la gent és fer l’esforç de tornar-s’ho a mirar. De la literatura catalana, podem rebre tot el que es fa, i hi ha moltes coses que ens poden no interessar. En canvi de la literatura francesa en rebem cinc que ens poden agradar, però ostres! Aquí hi ha trampa! Perquè de la literatura francesa només ens arriba allò traduït, que és un sedàs molt important, i que qui el fa és la societat francesa. Si ho rebéssim tot diríem el mateix que els francesos, que el que s’escriu a França és una merda, excepte algun llibre. De França ens arriba el que està bé i ens estalviem tota aquesta merda que ells diuen que s’escriu. A Catalunya, el sedàs de la literatura catalana som nosaltres mateixos.I Maletes perdudes, tot i no ser una novel•la sueca, és molt bona...
Com veu l’estat de les sèries de ficció a TV3?
Ho segueixo poc, perquè estic centrat en el món de ficció que estic creant ara. El que sí que puc constatar és que des de finals dels 80 fins ara, TV3 ha fet una gran feina. Jo n’estic orgullós de tot el que s’ha arribat a fer. I com que hem anat canviant com a societat, els primers érem gent que no veníem de l’ofici, després han estat gent que ha fet un màster, i ara és gent que surt d’una carrera. De la mateixa manera, és una indústria que té els seus problemes, i potser el que ens falta és que aquesta sigui més potent, però TV3 ha entès el paper que ha de fer i ajuda en aquest procés industrial.
Al discurs del Premi vostè deia que “la literatura no és un joc, que m’hi va la vida”. A què ha de deixar de jugar Catalunya perquè l’hi va la vida, i no deixa de fer-ho?
La meva opinió és que l’únic camí cap a la dignitat nacional és la independència. I ens hi va el futur del país, si no hi posem tots l’esforç en la nostra capacitat i en la nostra possibilitat. Aquesta però, és una pregunta malèvola, perquè jo em referia al fet artístic. No ho fas per passar l’estona, ho fas perquè ho vols fer bé. Perquè l’art és seriós. I perquè si no ho és, no m'interessa ni interessarà a ningú.
Tornant a la pregunta malèvola, Catalunya ho aconseguirà?
Sí.
El Singular Digital, 15/7/10
