Articles i Notícies d'interès

En aquest bloc es publiquen articles i notícies considerades d'interès per a tots els membres del MxI-ANC


dilluns, 26 de juliol del 2010

Entrevista Xavier Rubert de Ventós, filòsof, escriptor i polític

“En l’aspecte nacional, el PP i el PSOE són el mateix”

EL SINGULAR DIGITAL-.
Entrevistat per Helena Sabaté

La sentència de l’Estatut i la manifestació han fet créixer l’independentisme? Com ha canviat la societat catalana? Per analitzar aquestes qüestions entrevistem Xavier Rubert de Ventós, que no es considera pare de l’Estatut però que va redactar el preàmbul del text – i que posteriorment va ser retallat-. “Vaig redactar el preàmbul insistint en que només serem lliures si al nostre país hi poden conviure moltes identitats. Després això va caure, així que em vaig quedar com un pare sense fill”, explica.

Quin missatge llença la sentència de l’Estatut?
És una picada de dits carinyosa perquè el PSOE necessita el PSC. Els hi fa aquesta espècie de jugada, els penja. Però el PSOE, si té alguna possibilitat de seguir guanyant eleccions és seguir plantejant que el PP és pecat pels nacionalistes de tota mena. Es tracta que sembli que la posició del PSOE i el PP són distintes però ja fa molt temps que he vist que no és així.

PP i PSOE és el mateix?
En l'aspecte nacional de Catalunya absolutament. S’entenen perfectament i fins i tot s’han plantejat fer un pacte d’estat “para aclarar eso de Catalunya”... Madrid és el comissionista del que passa a Espanya. De fet, Espanya sense Euskadi seria alguna cosa, sense Catalunya clarament no. Els amics que tinc crispats de Madrid parlen “de la queixa eterna dels catalans, mai en tenen prou, tan europeus que eren i tan xalats que s’han tornat” i pots veure com ho senten. No és pas mentida.

I aquí hi ha el sentiment oposat...
Sí, igual que nosaltres sentim el contrari. Jo sóc espanyolista, en el sentit que m’encantarà abraçar-me, però quan siguem dos. És a dir, per això haurem de ser dos. Primer ambaixador i després abraçar-me. M’encantarà abraçar-me abans amb els espanyols que amb els francesos i m’encanta la gent de Soria però primer ho hem d’aclarir. No pot ser que tinguem un sistema radial, de ports i autopistes dissenyat contra els nostres interessos més elementals. Hi ha condicions objectives, com que Catalunya té una situació geoestratègica estupenda. I encara esperem que els espanyols i els francesos empalmin el tren, i ens facin el corredor del mediterrani.

Una reivindicació històrica....
Quan veus els motius de perquè no s’ha fet... Quan era socialista vaig sentir en converses: “por aquí no, aquí esto ya empalma el mediterráneo con el norte y se nos escapan...”. Això en converses amb tota naturalitat i penses que tú per a ells ets més una matèria perillosa que una persona. Veus que van en contra teu.

Això va canviar la seva manera de pensar?
Jo em vaig fer independentista quan vaig estar de parlamentari a Madrid. Abans no ho era.

Allà va veure que es tracta de frenar qualsevol aspiració catalana i punt?
Sí. Instintivament, naturalment, amb carinyo però...què diuen aquests tios? El que més em va fer pensar va ser que ells es preguntaven quin era el nostre problema. Són ells els que no païen que el problema el tenen ells.

I com hem d’actuar?
Vaig començar a escrivinr que havíem de deixar de dir que no ens entenen i que el que tocava dir era que estàvem molt preocupats per a ells i que els cuidaríem. Si havíem de fer aquest gest una mica pedant, crec que avui en dia això ha canviat...

Per què?
La independència ha deixat de ser el llenguatge de quatre eixelebrats, de quatre tocats del bolet i és un llenguatge més versemblant, de diari qualsevol. És el moment de començar a dir que fins ara era el seu problema. Ara, quin és el nostre? Ara comença el tema. Ara si no ho sabem modular, fer un tempo, un ritme, aconseguir-ho i no voler-ho... Hi ha gent que com Peter Pan, a vegades volen no poder poder-ho i així poder queixar-se. Però jo ho vull, no vull voler-ho. Per això cal temps, dedicació, fe. Ara el que em preocupa és com es pot fer.

I es donen aquestes condicions?
Als anys 90, quan Miquel Roca o Pasqual Maragall parlaven de l’Espanya plural els hi van picar els dits. Això de dir com ha de ser Espanya ho fa Castella. Fa quinze anys que es va posar en evidència. En tots aquest anys han aparegut set o vuit estats a Europa petitets, que nosaltres ens hi veiem: per producte nacional brut, per la situació geoestratègica, escala i productivitat econòmica. És innegable que nosaltres tenim unes condicions objectives tant estratègiques com econòmiques. Això cal explicar-ho...

Com?
“Estos catalanes que se vendan el alma por un arancel”, és una frase de l’Unamuno, que explicava el bon negoci i no gaire maco que era la unitat espanyola. Volia dir que entre Espanya i Madrid hi havia una espècie de pacte: jo et cedeixo el poder polític i tu en canvi em fas proteccionisme econòmic. Però ara l’estat espanyol ja no pot fer aquests papers. Ha de fer el que li diu Europa. Això ja no pot ser, no hi ha negoci. Per què li he de donar poder polític si ells no em donen proteccionisme econòmic? Això és que cal explicar al món empresarial d’aquí.

Quins són els sectors més allunyats de la independència?
Tenim dos pols que encara són estranys a l’aspiració independent. Un és l’econòmic perquè els diners són molt gallines, covards i senyorets i l’altre és la immigració de fa 40 anys. Uns són independentistes però molts d’altres continuen en zones de parla castellana i no es volen separar d’Espanya. Suposo que si visqués a Hamburg mantindria un barcelonisme sentimental molt fort, potser més que si visqués a Barcelona. Jo sóc hispà i m’agrada ser-ho, però no vull ser espanyol. Em sento bé al costat d’un noi de Nicaragua i no de l’Espanya polítca que resulta però també em sento bé menjant a Aranjuez i fins i tot m’agrada que siguin menys burgesets que nosaltres.

Què cal fer ara?
Si fins ara calia fer normal una cosa com la independència ara hem de deixar de dir que la volem. L’hem de fer.

És el moment de la història, en els últims 200 anys, on la tenim més a prop?
Sí, una democràcia només ho és quan s’és feta la tradició. Quan ja passa a ser un modus operandi i no un modus discutiendi. Ens estem apropant a la banalització del terme independentista, en el bon sentit de la paraula. Hi ha molta gent que fa deu anys em deia: Xavier, són manies teves. Ara em diuen, que sembla que sí, que és el que cal.

I ho veu possible?
Sí, però també és difícil i delicat. Alguns ho faran per il•lusió, altres per eliminació i altres perquè no hi ha més remei. No es tracta només de que la gent ara tingui uns sentiments catalans que s’han de respectar sinó per què el que ens tornarà a reunir serà que el pacte o negoci ha canviat de termes i haurem de canviar el contracte. Que se’n parli amb normalitat és el boletin de les classes mitges d’aquí. El mateix Montilla ha avançat uns passos més cap a un costat respecte abans.

Es va celebrar un ple per la sentència de l’Estatut però després al Congrés no es va aprovar cap resolució...
Als XVI-XVII, les classes dirigents portugueses van fer pinya i aquí van anar a pinyes els uns amb els altres. I així em acabat, ells independents i nosaltres penjats.

I l’executiu del PSOE parlava de “respectar les emocions dels catalans”....
No crec que sigui una qüestió d’emocions. Les emocions es produeixen quan la gent va veient d’una manera intuïtiva que no és el millor negoci. Allò que deien els franquistes “con Catalunya sólo hay dos salidas el abrazo o el fusil”, doncs no, podem ser veïns. Ni abraçar-lo, ni anar a trets.

Vostè recolza la proposta de Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena de fer una solidaritat catalana per la independència?
No ho sé. Quan em trobi persones que ho reivindiquin i m’ho expliquin... Jo no sóc polític. És el mateix que diu ERC.

Creu que ara el que toca és reformar la Constitució?
No.

Però hem arribat al límit de l’autogovern....
Estem sota límit. Però no és pas el moment dels “grands mots”, com dirien els francesos. També això ha de passar, però primer hem d’esperar a que tinguem el resultat de les eleccions. No podem perdre de vista que també ho ha de voler la societat i el diner i a l’Hospitalet. Les enquestes fan molta il•lusió però hi ha molta gent que no vol. Posar-me a demanar coses que irriten encara la sensibilitat de molts catalans, doncs no. La Constitució ja la van fer bé, van aconseguir el que van poder.

Podria posar una data a la independència de Catalunya?
L’any 2025.

El Singular Digital, 26/7/10