BARTOMEU MESTRE I SUREDA-.
Just després del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la república catalana i (hores més tard) de la segona república espanyola, els diputats catalans varen enllestir, a Núria, un projecte d'estatut d'autonomia que es va sotmetre a referèndum dia 2 d'agost de 1931, amb un 99% de vots a favor sobre una participació del 75% del cens. Tot i que el vot femení no era legal, s'instal·laren urnes simbòliques i 400.000 dones varen poder votar. L'Estatut aprovat definia Catalunya com un estat dins la república espanyola i reclamava el control de l'Educació, la Sanitat i la Justícia.
Burlant la sobirania popular, Espanya mostrà les dents. Es multiplicaren els anuncis de retallades de la dreta i l'esquerra, tan espanyolistes com intercanviables. La premsa informava dels treballs d'una comissió dedicada a "cepillar" articles i a buidar de contingut el text aprovat pel poble. Per oposar-se a l'abús d'Espanya contra la voluntat dels catalans, es va convocar una manifestació que se celebrà dia 24 d'abril de 1932. La xifra d'assistents no es va concretar, però sí l'eslògan: Per l'Estatut íntegre! L'endemà, sota la fotografia de l'acte, el titular era: "La gent dóna suport a l'Estatut de Núria tal com el van votar a les eleccions de dia 2 d'agost". L'entusiasme popular va fer creure tothom que, a partir d'aquell dia, les coses ja no serien iguals; hi hauria un abans i un després del 24 d'abril, perquè Espanya escoltaria el clam de Catalunya! Santa Innocència!
Un mes després, dia 27 de maig de 1932, en una sessió a les Corts espanyoles, Azaña, president del Consell de Ministres, aclaria: "Las regiones son España. El organismo de gobierno de la región -en el caso de Cataluña la Generalidad- es una parte de España, parte integrante de la organización del Estado. Mientras esto no se comprenda, señores diputados, no entenderá nadie lo que es la Autonomía". Miguel Maura, fill d'Antonio, complementava: "La posición del Parlamento ante el dictamen del Estatuto es muy sencilla; lo que esté dentro de la Constitución, pasa; lo que no esté dentro, no pasa". La cosa era clara: Espanya decidiria i la voluntat del poble català no valia una espardenya! En els debats hi va haver tres posicions: els qui defensaven el dret dels pobles a decidir, els de l'Espanya "plural" i els de l'Espanya uniforme.
Tot talment com ara, excepte una figura que avui es fa enyorar: Gabriel Alomar, el setembre de 1932 va intervenir per defensar que les Balears poguessin anar unides a Catalunya amb el mateix estatut. Finalment, dia 12 de setembre de 1932, el Congrés dels Diputats va aprovar, ben "cepillado", l'Estatut de Núria. Maura s'adreçà als monàrquics i joseantonianos que auguraven que Espanya es rompria: "El depósito que nos entregasteis de una España unida lo hemos conservado y no lo hemos roto". Catalunya, per voluntat d'Espanya, no seria ni un estat ni una nació, sinó una regió espanyola. La retallada a les competències va ser dràstic. La manifestació del mes d'abril no havia servit per altra cosa més que desmobilitzar la gent. El president de la Generalitat, Francesc Macià, declarà que era el dia més trist de la seva vida i, un any després, moriria amb consciència d'esclau i totalment decebut.
Cal tenir clar que l'estatut d'autonomia és una llei espanyola més que deriva d'un pacte desigual i extravagant, perquè només decideix Espanya. L'estatut és la corda que lliga una nació subjugada a l'estat colonitzador. Reclamar més competències és demanar més corda i això legitima el lligam i la dependència. Dia 10 de juliol d'enguany va ser un nou 24 d'abril de 1932. La ciutadania va donar una lliçó exemplar en defensa del dret a decidir. Just tres dies després, els partits polítics catalans, en rebutjar una iniciativa legislativa popular a favor d'un referèndum d'autodeterminació, se desmarcaren de la societat civil. Si depèn de la classe política, Catalunya continuarà com una ovella fermada a la qual, cada 30 anys, li canvien un poc l'espai on pastar, per continuar agafant-li la llana, la llet, l'esforç i, si cal, la carn! Cal deixar de confiar en uns polítics que, al capdavall, fan part d'unes institucions totalment espanyoles (com molt bé va dir Azaña). No és a Espanya (ni a França) a qui s'ha de pidolar agenollats el dret a decidir, sinó reclamar-ho ben cara alta als pobles lliures del món! Cal que la societat civil, com a les manifestacions esmenades, lideri un moviment popular que sintonitzi amb la ciutadania i no amb els llunyans criteris partidistes o, pitjor, amb els interessos personals dels professionals de la política.
Cal vertebrar un projecte social. La llibertat d'un poble sempre l'ha assolit la societat civil, mai els partits polítics. Que ningú passi gens d'ànsia: quan el poble es posi a caminar cap al seu objectiu, els polítics pegaran colzades per agafar les torxes de la marxa. Si no, Pujol, Maragall, Montilla i "tuti quanti" moriran tan decebuts o més que Francesc Macià. No hem de permetre que ens estafin sempre els de sempre. Ni que ens furtin la il·lusió. Ni, sobretot, el dret de ser qui som; és a dir, de conèixer el nostre passat per tal d'exercir en plenitud el dret a decidir el nostre futur, en pau i llibertat. La resta, són vuits i nous.
Diari de Balears, 21/7/10
