PERE PUGÈS i DORCA.
Arquitecte i gerent de Projectae
El PSC d’avui és un conglomerat divers format per parts amb històries, tradicions, camins i interessos ben diferents. Una foto fixa del PSC de fa trenta anys, quan el recordat Raventós es preparava per ser el candidat a president en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, s’assemblaria ben poc a una foto d’ara mateix. Més enllà de l’efecte del pas dels anys, no han canviat tantes cares. En tot cas han canviat de lloc.
D’aquell PSC de fa trenta anys, ben poca cosa en queda. Avui, els líders són ben diferents i el projecte polític, com a tal, s’ha diluït o grinyola sovint. Com a la majoria de les altres formacions, la immediatesa, la jugada curta, el vol ras, s’ha anat imposant sobre els plantejaments ambiciosos, de país, de futur i el projecte d’estat federal n’és un bon exemple. Allà està, en els papers, en els propòsits, en els discursos. Però en el país han anat passant coses i la remor de fons creix. L’Estatut, que el PSC va impulsar més que ningú, és com un nonat que ja quasi ningú espera i que ha servit per acabar de desemmascarar la dreta espanyola de sempre tant com per ensenyar les mancances endèmiques del PSOE. El llarg procés per definir el nou model de finançament ha servit, si fa o no fa, pel mateix. Però Estatut i finançament han servit per mostrar-nos el sostre d’autogovern que l’esquerra espanyola té previst i per conèixer tot allò que el PP vol començar a reconduir cap a aquella Espanya única que molts d’ells sempre han somiat i, ara, ja veuen com a possible.
Trenta anys llargs de discurs federalista però d’actuació uniformadora també estan tenint la seva repercussió entre els socialistes catalans. Aquella organització sense escletxes està començant a patir les primeres clivelles. Les consultes sobiranistes a alguns municipis catalans han deixat veure els primers socialistes que hi han estat a favor i d’altres que no s’hi han oposat i, amb aquesta actitud, han permès que s’acabin celebrant les consultes al seu poble o ciutat. Alguns ex alts càrrecs socialistes comencen a deixar entreveure, en les seves declaracions públiques i sobretot en converses privades, que s’ha de començar a recórrer altres camins.
Potser el millor que ens podia haver passat, com a país, és que el PSC formés part del govern de la Generalitat que ha hagut de negociar l’Estatut i el finançament amb el govern de l’Estat. Han pogut conèixer, de primera mà, com pensa i actua l’omnipresent aparell de l’Estat en marxa permanent vers un model que entra en contradicció amb els discursos i papers del PSC de sempre. Algun dia, no gaire llunyà, els socialistes catalans hauran de revisar els seus plantejaments i prendre posició quan s’exerceixi aquell dret d’autodeterminació que assumien..... potser perquè quedava molt lluny.
Ja comença a ser una qüestió de pura lògica: si l’estat federal cada cop queda més lluny perquè “dos no es federen si un no vol” i el nostre país, si vol ésser, no té més temps per perdre, quin camí ens queda? O la simple descentralització assimilacionista o la independència. El socialisme català no hauria de tenir dubtes!
Butlletí 02 (15/02/10) de Sobirania i Justícia
