ENRIC AINSA i PUIG.
Ateneu Sobiranista Català
Si bé de fa temps que des de diversos sectors de l'independentisme català es propugna com a via emancipadora de la Nació la declaració unilateral per part del Parlament (tot entenent el terme 'unilateral' com a una tautologia), es fa difícil qualificar aquesta proposta de realisme polític si no es basteix d'un entorn de reacció molt més ampli i popular, a saber, una resposta organitzada, multitudinària i definitiva de la societat civil que no permeti la marxa enrere.
És necessària, per tant, la tasca de creació i expansió d'una xarxa territorial que abasti no només una transversalitat ideològica que superi la diferència entre els separatistes catalans d'arreu del país, sinó àdhuc una transversalitat social que impliqui tots els estrats econòmics i professionals en l'aportació tècnica i intel·lectual de les estructures d'Estat que posteriorment necessitarem.
Sense aquest endreçament de la societat civil, se'm fa difícil entendre el valor de fons que tenen les crides i els manifestos en favor d'una candidatura electoral i les absurdes especulacions associades als seus possibles resultats, quan no volen aprendre dels fracassos palesos en l'arc del sobiranisme parlamentari present.
Sens dubte, si tots els màxims responsables de l'Ajuntament de la capital del país varen acceptar diligentment el fracàs tant en els mitjans tecnològics com en els resultats adversos dels vots emesos en la consulta sobre la Diagonal, és perquè saben d'una altra bomba de rellotgeria molt més greu: l'absoluta i immediata deslegitimació democràtica de l'equip de govern del consistori, derivada d'una participació ciutadana gairebé tres vegades inferior a la mitja assolida per les consultes separatistes.
La meva reflexió, doncs, és que si finalment ens plantem a les eleccions nacionals de la tardor sense tenir al davant una candidatura independentista transversal amb cara i ulls, per què no fem passar la Diagonal pel Parlament?
Nació Digital - 1/6/2010
