CARME RENEDO I PUIG
Bibliotecària
Benvolgut senyor Onega,
Fa pocs dies, a La Vanguardia, publicàveu l’article Catalunya, adéu? en el que constatàveu el deteriorament del clima d’entesa entre Catalunya i Espanya; expressàveu tristesa i alarma per les veus rupturistes que us arriben, des de Catalunya, i que amenacen amb el divorci; situant-vos en un punt equidistant, suposadament objectiu, repartíeu responsabilitats entre les dues parts; us sap greu i us espanta la creixent incomprensió i us dol que pugui ser possible la separació perquè, en la vostra opinió, aquest fet seria “el més gran dels nostres fracassos col·lectius, un fracàs històric”.
Estic convençuda que heu escrit l’article des de l’honestedat personal i política. Us correspondré amb la mateixa moneda. Per força, per limitacions del mitjà, hauré de fer-vos un resum del que penso i del que sento, tot i el risc de semblar maniqueista.
Partim, és evident, de posicions contraposades. Per a mi, l’augment de l’independentisme no és el problema, ni tan sols, un problema. Un estat propi pot ser una solució o un instrument perquè Catalunya resolgui alguns dels grans reptes que planteja aquest segle XXI. L’alternativa de continuar depenent d’un estat impropi, només condueix a l’atzucac on som.
Ja fa molts anys, senyor Onega, que tornem a tenir democràcia. Com és que aquesta democràcia és modelable a cops de sentència i no per la via política i/o de les urnes? Com és que als catalans ens toca, una vegada i una altra, defensar-nos i defensar les causes més òbvies, les de sempre? Com és que 3 famílies poden posar contra les cordes la política educativa de Catalunya i al País Valencià se’n negligeixen tantíssimes que demanen ensenyament també en la seva llengua? Com és que resulta tant extremadament difícil fer la vida quotidiana en la llengua materna com ho fa qualsevol persona en el seu país?. Defensem exactament les mateixes coses que defensàvem poc després de la mort de Franco. Avui, a sobre, s’atia més que mai la malvolença contra Catalunya i els seus trets diferencials.
Potser hi ha alguns espanyols, com vós, que voldrien Catalunya dins Espanya en un encaix còmode per a tots. Potser aquests espanyols són molt pocs, estan molt callats o l’articulació que voldrien és el model de submissió i d’autonomisme folklòric que nosaltres no podem acceptar. Els matrimonis, els convenis i els acords es pacten entre iguals. Espanya no ha reconegut mai –si més no, en els temps moderns- Catalunya com a nació sobirana ni li ha reconegut el dret a decidir, principi elemental de democràcia. Com podia el President Aznar, per exemple, demanar el dret a l’autodeterminació per al poble sahrauí i obviar aquest mateix dret per als pobles basc o català?
Els representants polítics catalans ho han intentat tot i de tota manera. Ara els pocs que encara edificarien ponts s’amaguen sota banderes federalistes poc nítides i de confecció impossible. Avui, poc a poc, molts d’aquests representants s’adonen de la impossibilitat d’entendre’s amb qui no vol entendre i prenen nota de la creixent majoria social que aposta pel dret a decidir.
Jo no vaig votar al referèndum de la Constitució. Era massa jove. He percebut, tots aquests anys, la Constitució com una llosa pesant i inamovible damunt el meu país. Aquesta llosa, se’ns deia, no podia ser modificada perquè representava el pacte sobre el que es fonamentava la convivència entre els pobles que configuren l’estat espanyol. La llosa, ves per on!, s’ha esquerdat quan als dos grans partits espanyols els ha convingut, sense tenir en compte les altres forces parlamentàries, sense demanar cap ratificació als ciutadans.
Si la Generalitat passa veritables penúries econòmiques; si l’empresariat està inquiet perquè se sent desprotegit pel model econòmic estatal, tant diferent al català; si les nostres infraestructures són obsoletes; si des de Madrid es prioritzen inversions dubtoses abans que les necessàries; si resulta impossible un model com el dels lands alemanys (solidari, sí, però incentivador per als territoris més pobres i extremadament curós amb l’equilibri dels territoris més rics); si portem anys i panys proposant solucions alternatives que ningú no escolta... no és comprensible que els catalans, ens sentim cansats, molt cansats?
Jo personalment, no estic cansada. N’estic farta. Voldria poder deixar de lluitar per les coses evidents i voldria sentir el pols del meu país sense reverberacions estranyes. Voldria que el meu país fos actor i responsable del seu destí.
Parleu que la separació de Catalunya representaria el “nostre” més gran fracàs col·lectiu. Com deia el professor Terricabras fa pocs dies, quin país tant curiós aquest!. Quan diguem “nosaltres”, hem de preguntar de qui parlem... de “nosaltres-nosaltres” o “d’ells”? Quan diguem “aquest país”, hem de preguntar a quin país ens referim, al “nostre-nostre” o a Espanya...?
El “nostre” fracàs? En tot cas, “el nostre-nostre” fracàs. Espanya no ha d’assumir cap fracàs perquè mai no ha tingut un projecte d’entesa, d’encaix o de vertebració, per dir-ho a la manera d’Ortega y Gasset. El projecte espanyol no ha pas apuntat cap a aquestes coordenades. El projecte espanyol n’és un altre i acabarà per fer-se (més) evident la legislatura que ha de començar.
Puc equivocar-me. Espero no fer-ho. Si Catalunya no triomfa, com deia aquell, corre el risc de fracassar. Catalunya ha d’aconseguir pacíficament la independència per construir amb Espanya els ponts imaginats que no han estat mai aixecats. De tu a tu, pedra a pedra. De nació sobirana a nació sobirana.
En parlem quan vulgueu.
05/10/2011
