Articles i Notícies d'interès

En aquest bloc es publiquen articles i notícies considerades d'interès per a tots els membres del MxI-ANC


dissabte, 15 d’octubre de 2011

7 de novembre de 1971

MIQUEL SELLARÈS i PERELLÓ
President de l’Opinió Catalana

Vénen temps difícils i caldrà molta fermesa, decisió, complicitat i una classe política que se la jugui.


El 7 de novembre de 1971, ara fa 40 anys, es varen trobar a l'església de Sant Agustí totes les forces antifranquistes, amb la voluntat d'acabar amb la dictadura i obrir un camí de transició amb un programa de mínims, que va cristal·litzar en la consigna “Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”. Aquest és el començament d'un seriós i ben documentat article de Toni Batista a la revista Sàpiens d'aquest mes. Batista és també l'autor del llibre La gran conspiració. Crònica de l'Assemblea de Catalunya, editat l'any 1991 per l'editorial Empúries i amb pròleg del mestre de patriotes Josep Benet. El llibre és considerat la Bíblia dels lluitadors antifranquistes, pel seu rigor.

Avui, quan ens preparem per commemorar el 40è aniversari d'aquella efemèride històrica, que va significar el primer graó de la construcció de la transició, hem de ser conscients que ara no som en el mateix moment històric. Avui Catalunya, una part de la nostra nació, gaudeix d'unes institucions pròpies: un Parlament, un consell executiu i unes forces polítiques una mica desprestigiades, però que són les eines fonamentals que han fet possible la nostra reconstrucció nacional.

Aquest 7 de novembre del 2011 és bo que recordem, que llegim els articles i els llibres que s'han fet sobre l'experiència històrica de l'Assemblea de Catalunya, però avui estem dos o tres graons més amunt, i seria una equivocació creure que la solució del nostre país passaria per entrar en una etapa de lluita i estratègia assembleària. El que cal, com ja vaig dir en l'article titulat Institucions, Òmnium i Assemblea Nacional, publicat ara fa uns mesos, és aprendre de les experiències positives de l'Assemblea, del que va representar de cohesió nacional, i d'objectius i projecte, però actualment el camí és un altre.

La nostra nació està en un moment extraordinàriament difícil. L'espanyolització i assimilació del País Valencià està en un moment històric molt avançat, tot i la gran voluntat de resistència i recuperació d'una sèrie de noves forces polítiques, socials i de la societat civil que resisteixen als intents d'espanyolització. A les Illes, durant els darrers anys, amb el president Antich i un govern de coalició progressista, s'havia consolidat un cert, encara que tímid, ressorgiment d'un espai de comunicació nacional, d'ensenyament de la nostra llengua i una potenciació de la societat civil illenca. Però amb la victòria del PP ha començat, sense escrúpols de cap tipus, l'intent de valencianitzar les Illes, segons els esquemes i l'estratègia del Partit Popular.

Al Principat la situació semblava i sembla raonablement més positiva. Per primera vegada des de la Transició una força netament catalanista, amb elements nacionalistes i fins i tot sobiranistes, com CiU, arriba a assolir el seu màxim poder, a la Generalitat, a les diputacions, als principals ajuntaments de Catalunya, i a tot el món local. I a més la seva influència a la societat arriba a màxims històrics per a aquesta força política hereva del pujolisme.

Però hi ha un element importantíssim que pot evitar el gran avenç nacional, que era previsible amb una gran victòria de CiU. En primer lloc, la crisi econòmica i la situació financera de les nostres institucions, que, després d'un espoli de més de 30 anys, avui han arribat a una situació límit que impedeix que Catalunya pugui sortir-se'n i continuï sent el gran motor econòmic i de progrés que havia estat.

I, a banda d'això, també hi ha un element preocupant: els eixos fonamentals del catalanisme i la seva construcció nacional han estat principalment quatre. Primer, el model d'immersió lingüística i el sistema educatiu. En segon lloc, l'espai de comunicació català, fonamentat majoritàriament en el model d'èxit de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, eina vital per a la creació de l'espai de comunicació i d'un imaginari col·lectiu propi, catalanocèntric, i motor per a tota la nostra cultura. En tercer lloc, el model policial català, avui ja imparable, amb més de 16.000 professionals i més de 100 instal·lacions arreu del Principat. I que és, sense cap mena de dubte, la policia integral del país. I un quart eix que s'havia embastat durant el govern tripartit, que eren les relacions exteriors, i que començaven a caminar.

Aquesta situació que ens permetia una base per anar pujant graons pot rebre aquest 20 de novembre una gran sotragada. El PP, l'estat i la seva quinta columna a Catalunya volen destruir o minoritzar els eixos de construcció nacional amb una ofensiva que ha començat contra la immersió lingüística, a la qual cal reconèixer que el govern de CiU i totes les forces polítiques d'origen democràtic han resistit amb fermesa. Vist el fracàs, l'espanyolisme recalcitrant ha començat una altra ofensiva, aquest cop contra la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb la col·laboració i la complicitat d'alguns sectors de CiU, servils amb els sectors poderosos del país, que volen una part del pastís que representa la Corporació i la seva insígnia, TV3, sense adonar-se del gran mal que poden produir a la més forta línia de defensa que tenim vers la invasió espanyolitzadora. I també en el tercer eix, comencen a haver-hi incògnites: noves casernes per a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, augment de l'autoestima d'aquests cossos a Catalunya, cobriment de les vacants àmpliament, ampliació dels seus serveis d'informació al màxim, i sobretot creant la imatge que ells són la policia de l'Estat i la nostra policia és això que en diuen autonòmica. Si es vol, tot plegat encara està en una etapa subtil i que pot anar a més amb la substitució de Joan Rangel com a delegat del govern de l'Estat a Catalunya, que tenia una certa sensibilitat amb el model policial català. I pitjor encara, amb suport per terra, mar i aire dels aparells de l'Estat i la quinta columna que ja fa molt temps que han començat una campanya contra les mal anomenades ambaixades. I la nostra reacció a aquesta és de mesells i acollonits. En comptes de potenciar-les, el nostre govern ha posat al capdavant d'aquestes institucions persones del cos diplomàtic espanyol, lluny, per descomptat, de qualsevol vel·leïtat sobiranista.

Celebrem, doncs, el 40è aniversari de l'Assemblea de Catalunya, però reforcem les nostres institucions, la societat civil i construïm la nostra Assemblea Nacional Catalana en els propers mesos, diferent de la històrica però amb la mateixa voluntat de construcció nacional i lluita. Vénen temps difícils i caldrà molta fermesa, decisió, coincidència, complicitat i una classe política que s'arrisqui, que se la jugui.

No valen, per tant, els mediocres i els funcionaris enganxats a les seves cadires.

Avui+ El Punt, 13/10/2011