Articles i Notícies d'interès

En aquest bloc es publiquen articles i notícies considerades d'interès per a tots els membres del MxI-ANC


dilluns, 14 de febrer de 2011

Fer país, nació i, ara, estat

MIQUEL SELLARÈS I PERELLÓ.
Director del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

Aquest any 2011 farà més de quaranta-cinc anys que em dedico, amb més o menys eficàcia, a l'acció política, en el camp, primer, del catalanisme, després del nacionalisme i, des de fa uns anys, de l'independentisme. He de dir, però, que sempre he tingut clar que una nació mai és lliure si no és plenament sobirana.

Durant la llarga nit del franquisme, des de l'exili i des de l'interior, es va resistir amb moltes dificultats i sense les infraestructures i l'organització que, per exemple, va tenir la resistència a Euskadi. Però el Front Nacional de Catalunya (FNC), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i altres forces polítiques mantingueren una lluita clandestina que tenia com a objectiu la recuperació de la llibertat nacional de Catalunya i les seves llibertats democràtiques. A la darrera fase, l'Assemblea de Catalunya, amb el moviment obrer, va ajudar a fer que el país sortís de la tenebra del franquisme i tingués objectius clars: llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. I durant aquesta última fase del franquisme, des de la societat civil i el món cultural, s'articularen formes de fer país en les quals tingueren una gran importància persones com Jordi Pujol, Jaume Casajoana, Josep Benet o Joaquim Triadú, entre moltes d'altres.

Els primers anys del postfranquisme, doncs, ens dedicàrem a fer país car aquest estava desfet, a recuperar la dignitat de la nostra llengua, cultura, tradicions, vida associativa, etcètera. Això, fonamentalment, es va fer mitjançant campanyes com foren, entre d'altres, el català a l'escola, el volem l'estatut o volem bisbes catalans. Totes elles sensibilitzaren el nostre poble, que començava a caminar i a gaudir d'un Estatut fet en el marc d'una Constitució que mai hauríem d'haver acceptat, però que l'equilibri de forces d'aquell moment ens va obligar a acatar.

D'aquesta etapa també són la majoria de les forces polítiques actuals, algunes amb arrels històriques d'abans del franquisme, com ERC i Unió Democràtica, i la potent expressió de fer país, que fou la màxima de CDC, o sigui, del pujolisme. Aquesta força política i el seu màxim líder, Jordi Pujol, tenen la responsabilitat històrica dels aspectes clars i foscos del fer país, d'haver recuperat la paraula nacionalisme, però també d'haver admès un estat de les autonomies que s'ha convertit en una gàbia per a Catalunya i Euskadi i haver acceptat la definició de nacionalistes només per a catalans i bascos, i gallecs, a tot estirar, i, d'altra banda, permetre que la immensa majoria dels pobles de l'estat no entenguessin que hi havia un nacionalisme preponderant, assimilador i majoritari, que era l'espanyol. Aquesta etapa va estar plena d'encerts i avenços, com per exemple en el camp de la llengua, amb la immersió lingüística a l'escola i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb el seu vaixell insígnia TV3 i Catalunya Ràdio, o, d'altra banda, els Mossos d'Esquadra, una autèntica policia integral per a Catalunya. Però també hi hagué grans equivocacions. Una de les més flagrants fou l'acceptació, per part dels nostres dirigents polítics, que se'ls digués que tenien sentit d'estat quan es referien a Espanya i que, per contra, mai en tingueren envers Catalunya.

Hi va haver, doncs, una primera etapa plena de persones, associacions, partits i entitats, que amb gran patriotisme varen fer país. Després, en els vint-i-tres anys del pujolisme, es va començar a avançar en l'expressió de nacionalisme, però sempre supeditada a l'estat, a la dependència d'Espanya i amb una animadversió, fins i tot menyspreu, per tots aquells que es manifestaven independentistes. Així actuaren les forces majoritàries del catalanisme, que van deixar de banda, o apartades, persones i sectors que es manifestaven obertament independentistes. Era una xacra, deien, que calia extirpar o deixar en el testimonialisme de dues manifestacions a l'any: l'Onze de Setembre i el 23 d'abril. Els poders públics i l'establishment tenien por que Catalunya s'encomanés d'Euskadi i la seva lluita revolucionària, que ja ens havia donat alguna sorpresa.

El pujolisme va actuar per fer avançar el catalanisme i, fins i tot, el nacionalisme, però no va saber encapçalar el canvi cap a la sobirania nacional. Això sols ha estat possible per l'acció d'innumerables persones independents, intel·lectuals a nivell personal i els líders d'ERC: Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Jordi Carbonell... Ells tenen el mèrit històric, que ningú mai no podrà negar, d'haver col·locat l'independentisme en la normalitat democràtica de la societat catalana, cosa que ha permès que sortís de l'armari un independentisme latent a CiU, ICV-EUiA i en sectors minoritaris del PSC. Un independentisme que té més força i contundència entre les noves generacions del postfranquisme, formades ja a l'escola catalana i lluny dels tics, les pors i els complexos heretats del franquisme.

D'aquí a uns anys, també es veuran en positiu, malgrat els molts errors i el fracàs final, les dues etapes del govern tripartit a la Generalitat, que, amb dos personatges diferents, Pasqual Maragall i José Montilla, han permès a l'independentisme fer el salt més important i el pas endavant més contundent de la seva història recent. Ara, després de les nostres últimes eleccions nacionals, el passat 28-N, l'indiscutible guanyador, Artur Mas, va fer una encertada definició: som a la “transició nacional”. Doncs bé, hi estic d'acord. I el mateix president anà més enllà, en la seva presa de possessió, ja que va prometre el càrrec de 129è president de la Generalitat de Catalunya deixant clar que prometia fer allò que li demanés el poble de Catalunya. I a més, que no posava límits a aquesta transició nacional.

Si bé és cert que les eleccions del 28-N no eren un referèndum per la independència i que el govern dels “possibles”, que ha fet el president Artur Mas, no és un govern per portar-nos a la independència, sí que cal dir que és hora de deixar a part fer país i la nació i que el que ara toca és construir estat.

Cal, doncs, que aprenguem dels errors del passat i entenguem que l'entelèquia de l'estat de les autonomies, el federalisme, el confederalisme... no caben a l'Espanya actual, que se sent forta, cohesionada nacionalment i que no té cap voluntat de ser plural. Cal, per tant, que els catalans i les catalanes entenguem d'una vegada que no podem seguir remenant la qüestió d'Espanya. Hem estat prop de quaranta anys perduts fent-ho i el resultat és evident: l'espoli fiscal de Catalunya i la impossibilitat de desenvolupar un model econòmic, financer i polític que ens col·loqui com a actors independents en aquesta Europa unida que estem construint amb grans dificultats.

El president Artur Mas té un gran repte: enfrontar-se a una crisi econòmica i, diguem-ho també, a un estat que utilitzarà tots els seus aparells i si convé les clavegueres per continuar-nos mantenint captius i espoliats.

Amb cordialitat, sense violència física ni verbal, però amb fermesa, cal construir ara mateix els aparells d'estat propi que puguin combatre aquells aparells que tenim en contra. S'ha d'acabar amb els complexos i les innocències.

Diari Avui, 30/12/10