Articles i Notícies d'interès

En aquest bloc es publiquen articles i notícies considerades d'interès per a tots els membres del MxI-ANC


dissabte, 26 de febrer de 2011

CiU: força fonamental per a la Independència

MIQUEL SELLARÈS I PERELLÓ.
Director del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

De les dues forces fonamentals per a la construcció nacional de Catalunya, CiU i ERC, avui volem aprofundir en la federació nacionalista i els clarobscurs d'aquesta força bàsica del catalanisme polític, de la qual, avui, gran part de les bases, conegudes com “la bona gent”, caminen cap al sobiranisme. CiU i el pujolisme han estat importantíssims per a la primera etapa de la nostra construcció nacional, “fent país” i, després, més tímidament, en la definició de Catalunya com a nació a través de la consolidació de quatre grans eixos: l'escola, els mitjans audiovisuals, la policia i el més rellevant de tots, que Catalunya fos un sol poble. Cal dir, però, la veritat. En la fundació i durant els inicis, tant CDC com UDC no van fer un plantejament sobiranista –i menys independentista–. És més, varen mantenir actituds negatives i de caire anihilador contra les persones i els col·lectius que, avançant-se al procés històric, es declaraven obertament independentistes. Hi havia independentistes, però aquests només eren tolerats. En cap cas podien influir en les accions i decisions del partit per tal de redreçar-ne les polítiques basades en el coitus interruptus i el peix al cove, que varen caracteritzar el quart de segle de governs d'en Jordi Pujol.

El pujolisme històric no era, en la seva àmplia majoria, independentista. Era catalanista i, per damunt de tot, possibilista. El pensament d'en Vicenç Vives i els documents escrits per en Jordi Pujol, Jaume Casajoana i, menys encara, Miquel Roca, no incloïen, ni explícita ni implícitament, cap pronunciament independentista. Tot i aquesta constatació, cal reconèixer que, a les bases de CDC majoritàriament i en alguns sectors d'UDC, any rere any, s'anava produint una tendència, una inclinació més clara cap a la plena sobirania nacional, en comprovar que l'estat de les autonomies s'havia convertit en una tremenda trampa per al desenvolupament nacional de Catalunya. Altrament, percebien que podia portar, com s'està veient en l'actualitat, per una banda a l'ofec econòmic i financer de la nostra nació i, per l'altra, a l'esquarterament de la nació, amb intents brutals d'assimilació espanyola, com els que s'han perpetrat al País Valencià i les Illes.

Val a dir, però, que CiU ha tingut un aspecte altament positiu per al país: la seva existència i la seva consolidació han permès que Catalunya resisteixi i sigui diferent a la realitat de la resta dels Països Catalans. En aquests territoris, la inexistència d'una força central, netament catalanista, com CiU, ha fet possible que el nacionalisme espanyol desenvolupés una força antinacional, assimiladora i propugnadora de l'autoodi com el PP i, per extensió. a causa del seu acomplexament, el PSOE. Així es pot entendre que quan al País Valencià o les Illes, en els cercles polítics, socials i econòmics, es posa en qüestió una coalició com Convergència i Unió, la resposta és contundent: ja voldríem nosaltres tenir una força com aquesta.

CiU va governar el país durant vint-i-tres anys, quinze dels quals foren de bon govern i tímida construcció nacional, mentre que els vuit darrers foren de decadència. Hi havia una sensació generalitzada que CiU es desfaria com un terròs després de la retirada del seu carismàtic líder, Jordi Pujol. Intel·lectuals poc fonamentats i alguns sectors polítics del país varen apuntar-se a aquesta estratègia antinacional, sense entendre la importància de l'espai diferencial que representa CiU i que evita la repetició de l'esquema espanyol al Principat de Catalunya. D'altra banda, les prediccions sobre el futur de CiU s'han anat estavellant legislatura rere legislatura, el 2003 i el 2006. I ara, el 2010, CiU ha estat capaç de guanyar, amb una àmplia majoria, formar govern i, per tant, consolidar aquest transcendental espai polític. A CiU hi ha hagut relleu, més contundent a CDC que a UDC, i un nou líder, Artur Mas, sense tradició política, que no va participar en la Transició ni en la lluita contra el franquisme i pel qual molts no donaven ni cinc cèntims fa pocs anys, però que ha consolidat un lideratge, un equip i ha aconseguit que CiU torni a ésser fonamental i governi.

Però ja no som al pujolisme. El temps ha passat. L'Estat espanyol, més ben dit, Espanya com a nació, se sent forta i està decidida, més que mai, a assimilar sense contemplacions la nació catalana i la basca, utilitzant els mitjans legals, les clavegueres i el que calgui. Catalunya però, se n'ha adonat. Ni l'han pogut afeblir del tot ni l'han liquidat, com ha passat al País Valencià o les Illes. En aquesta tessitura, i amb aquesta innocència que caracteritza la nostra classe política, en els darrers anys s'ha provat un nou intent d'aproximar-se a Espanya, mitjançant un Estatut d'Autonomia. L'Estat, però, l'ha rebutjat i el nacionalisme espanyol l'ha caricaturitzat, sense adonar-se que estava perdent la darrera oportunitat d'encaix de Catalunya a l'Estat. I és aquí on CiU, i sobretot la immensa majoria de CDC, que havia menystingut els plantejaments d'ERC, s'adona que l'única sortida és trencar amb el sistema establert, la gàbia autonòmica i fer, ara sí, l'últim intent: o concert econòmic o anar-se'n.

En el decurs d'aquests anys s'ha produït, però, un gran canvi. Primer, les noves generacions de CDC i alguns sectors d'UDC que parlen clar i es declaren sobiranistes o independentistes. Segon, aquells milers de simpatitzants i votants de CDC que van fer possible un quart de segle de Jordi Pujol s'adonen que cal canviar el xip i que Espanya és un destorb per al futur de la nostra nació. I, finalment, la gran sorpresa: Jordi Pujol, que havia teoritzat contra l'independentisme i impedit lideratges independentistes, clava un cop de puny sobre la taula i, entenent els joves i la seva pròpia generació que ha evolucionat, diu que potser l'única sortida per al país és la independència.

CiU, doncs, no pot fallar en la construcció de la nostra nació i, tot i la crisi econòmica, que segur que és prioritària, cal que no faci ni un pas enrere. Cal que sumi, i no resti, al seu projecte tota aquella gent que històricament li ha donat suport. I que entengui que ERC i la seva bona gent, més la societat civil organitzada, seran els seus aliats per fer el salt qualitatiu que aviat caldrà fer i que inclourà trencar el marc institucional sorgit de la Transició. CiU és una peça fonamental. Alguns sectors intentaran que segueixi amb la política del bromur i l'espanyolització, ja que a alguns això d'Espanya els produeix grans beneficis i negocis. Però CiU i ERC s'han de retrobar i formar la gran majoria nacional que ens porti cap a un esdevenidor de llibertat: el d'ésser un estat en el marc de l'Europa unida.

Diari Avui, 24/2/11