PERE PUGÉS I DORCA
Arquitecte i gerent de Projectae
Ben mirat, les coses no podien anar d’altra manera el 28N. Un país emprenyat i desmoralitzat havia de castigar, necessàriament, als integrants del govern i, especialment, a qui hi tenia una presència majoritària i, ells sí, proposaven “más de lo mismo”. El càstig a Esquerra tingué molts altres components afegits i, uns i altres, veieren com un gruix considerable dels seus votants anaven a parar a CiU.
Han passat set anys, només set anys, des que CiU deixà el govern de la Generalitat, però ha estat temps suficient com perquè canviessin moltes coses en el nostre país, i ho han fet amb una profunditat de la que, probablement, encara no en som del tot conscients. M’atreveixo a dir que CiU ha estat l’única formació política que, en aquest període, ha canviat en una dimensió semblant i, el més important, també en una direcció semblant a la de la societat catalana.
És cert que a CiU hi ha hagut un relleu generacional, però també hi ha estat en la resta de formacions. Aquest no ha estat el canvi fonamental. Probablement, ha estat la combinació adequada de continuïtat i renovació, en les persones i en les propostes. El gruix majoritari dels que avui formen el nucli central del nou govern i de la direcció de la federació són gent nascuda els anys cinquanta i seixanta, són gent que té entre 40 i 60 anys, allunyada ja dels que varen protagonitzar la transició del franquisme, amb uns nivells de formació prou elevats i, alhora, amb una experiència política contrastada. La comparació amb el nucli dirigent dels socialistes o dels republicans, que no coincideix necessàriament amb les cares visibles al darrer govern, és clarament desequilibrat, i no cal dir a favor de qui. En tot cas, la societat catalana actual ho ha percebut fàcilment, des d’un racó a l’altre del país.
I anem per les propostes. Entre esprémer un autonomisme tocat de mort pel Tribunal constitucional i centrar-ho tot només en seguir prestant serveis i defensant –de paraula- els interessos dels sectors més dèbils de la nostra societat o escollir una opció que diu el que tothom sap, que caldrà estrènyer-se el cinturó mentre s’ataca el problema de veritat, el finançament i com combatre el dèficit fiscal, tampoc hi havia color. Que aconseguir el concert és quasi impossible? No ho és, també, mantenir els serveis que presta la Generalitat per la via de la defensa d’un estatutet retallat a tort i a dret? O no és, també, sortir per la tangent i dir que la solució passa per convocar un referèndum per la independència d’aquí quatre dies?
La síntesi de pragmatisme i d’ambició ha estat, des del meu punt de vista, el que ha marcat les diferències entre uns i altres. Uns han aprofitat els set anys d’oposició per fer la cura d’humilitat que els hi calia, per trepitjar el carrer sense estar envoltat dels aduladors que s’apleguen entorn del que talla cintes en els actes inaugurals i per escoltar el que realment s’hi cou. Els altres, no tots sortosament, han aprofitat els sets anys de govern per canviar el prisma des del que es miraven el país i per creure que l’estaven canviant, que podien fer-lo com el volien, tot envoltant-se dels seus, d’aquella part dels seus que, adulant-los, els enganyaven, els confonien. I quan s’han adonat que les coses no anaven com volien, que els seus de més enllà, els qui realment tenen el poder, els deixaven sols, han quedat orfes de propostes mínimament creïbles.
En aquests set anys, en la societat catalana ha anat creixent el convenciment que l’autonomisme no era la fórmula per l’encaix definitiu de Catalunya en l’Estat espanyol i la percepció que nosaltres érem els primers que estàvem farts de seguir parlant sempre del mateix. La manifestació del 10 de juliol passat en va ser el punt culminant. Tots hi vàrem ser o s’hi varen sentir representats, tots els catalanistes vull dir. Però, en acabar, no tots els “líders” polítics feien la mateixa cara ni s’expressaven de la mateixa manera. Mentre uns deien extreure’n la lliçó, altres sortien a la defensiva perquè aquell clam popular els deixava fora de joc. El federalisme, sobretot quan en trenta anys no s’ha estat capaç de presentar un projecte concret, queia, potser per sempre més, en el mateix sac que l’autonomisme i el camí independentista predicat per Esquerra quedava totalment desbordat.
Actuar amb pragmatisme per posar els millors pedaços en les actuacions del dia a dia i anar avançant, amb ambició, per l’únic camí on realment es pot avançar, el que ens ha de portar a obtenir el nostre propi Estat, és el gran repte que el nou govern té al davant. I per recórrer aquest camí el govern, i CiU, han de seguir trepitjant el carrer, confonent-se amb la gent, amb els seus votants de sempre, els que els han votat per primer cop i els qui ni ho han fet ni tenen intenció de fer-ho. I han d’actuar amb la humilitat que han après, sabent que només ho aconseguirem des de la suma de totes, absolutament totes, les sensibilitats catalanistes que conformen la nostra societat i amb la incorporació, al projecte, d’un nombre considerable de ciutadans catalans que, avui, no comparteixen aquesta visió. I aquesta és una tasca del govern, de CiU i de la resta de partits catalanistes, però sobretot de tota la societat catalana.
Tribuna, 11/01/11
