Articles i Notícies d'interès

En aquest bloc es publiquen articles i notícies considerades d'interès per a tots els membres del MxI-ANC


dimecres, 7 de juliol de 2010

Independència

JOAN SOLÀ i CORTASSA.
Filòleg i Lingüista, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Des de fa mesos la paraula independència ha passat a ser una paraula de circulació normal. Ha deixat de ser tabú. L'han assumida tant algun partit polític vell o de nova creació com altres col·lectius encara no formalitzats com a entitats polítiques. Algun alt representant nostre encara no gosa exportar-la i de moment parla de desafecció o d'algun símptoma equivalent. Però alguna cosa és: no podem pas pretendre que d'avui per demà una part important de la nostra classe política i de la nostra massa social faci un tomb complet en la seva manera de sentir, de pensar, de desitjar i d'actuar. Sobretot tenint en compte el poder enorme que hi ha al darrere de l'altra manera de pensar, de sentir i d'actuar: tota la maquinària estatal, tot el ròssec de segles i tota la capacitat dels grans mitjans de comunicació.

El moviment "X decideix" (on X és cadascun dels pobles i ciutats que es decideixen a organitzar les votacions populars per la independència) va fent camí des del dia memorable que es va engegar a Arenys de Munt. Però al darrere d'això van apareixent manifestos que essencialment coincideixen en el mateix pensament: ens cal replantejar seriosament la nostra vinculació a l'Estat espanyol. Des de l'editorial unitari de nombrosos rotatius catalans fins a «El dilema espanyol» del 21 de maig. I a la vora dels manifestos ideològics es van formant propòsits més concrets d'organitzacions polítiques.

Esmentaré dues d'aquestes organitzacions: el Moviment per la Independència (MxI), que pretén constituir una Assemblea Nacional Catalana en pocs mesos, i el Manifest per una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS), que pretén anar encara més de pressa i estar disponible per a les eleccions del novembre. Totes dues són d'ideologia transversal: és a dir, volen aplegar totes aquelles persones que tinguin com a denominador comú la voluntat de treballar per la independència de Catalunya, provinguin d'on provinguin, siguin o no siguin polítics de professió, pertanyin a ideologies de dretes o d'esquerres. La pressa de l'escrit divulgat per la CNS es justifica de manera contundent, i jo crec que inapel·lable, amb aquesta afirmació: «Tal com ha evolucionat la nostra societat, l'estancament en l'autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l'empobriment de les classes populars i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país. És a dir, significaria per a la nació catalana l'acceptació tàcita d'una mort dolça». En efecte, cada dia és més clara la sensació que «això» s'està acabant: «això» és la possibilitat de Catalunya de mantenir la seva personalitat en tots els sentits, de no ser absorbida definitivament per aquest gran monstre anivellador, despersonalitzador.

Els aspectes positius de tot plegat són molt importants. El primer és la normalització de la idea, el fet que hagi arrelat profundament en l'imaginari de moltes persones i no pas per simples sentiments vagues sinó per qüestió d'economia, de llengua, de pensament general sobre les realitats humanes. El segon és el simple fet que s'hagi mobilitzat, sacsejat, estimulat una part important de la societat. El tercer, un altre fet molt simple però essencial: la implicació de la joventut en tots aquests moviments, amb l'experiència múltiple que això significa per a ells.

També hi ha algun perill, que caldrà mirar d'esquivar. El més important és que tot plegat no es quedi en manifestos, cosa que podria significar un desinflament de les il·lusions. Ens cal un líder experimentat i intel·ligent, capaç d'aglutinar una força que és molt sincera i extensa; d'escampar-la per la massa de la població; i de contrarestar els poderosos entrebancs que, no siguem ingenus, es trobarà pel camí.

Diari AVUI, 3/6/1
0